dilluns, 27 de març del 2017

Mes Hòsties que pa.......

                                                             

          Finalment Unió Democràtica de Catalunya desapareix. Tal com li va passar en el seu moment a UCD d’Adolfo Suàrez, la UDC de Duran i Lleida no ha pogut seguir endavant, ofegats pels deutes. Aquesta es la raó oficial que han donat els dirigents del partit. La veritable raó potser l’hem de buscar en el canvi d’ideals que va dur a terme Duran i Lleida en les últimes dècades. Els interessos personals i les obsessions polítiques han escombrat un partit que va fundar al 1931. UDC va néixer com un partit catalanista demòcrata i cristià. Manuel Carrasco i Formiguera que va ser afusellat a Burgos pels franquistes, i Miquel Coll i Alentorn que va voler reconstruir el partit en la clandestinitat un cop acabada la guerra civil. serien dos dels seus polítics mes destacats. Durant el franquisme, UDC es dedica a fomentar la cultura catalana, organitzant cursos d’història i llengua i participant en tots els organismes d’oposició clandestina. Al 1974 va participar en l’Assemblea Nacional de Catalunya i altres institucions per combatre el franquisme.                                                               Al 1977, en les primeres eleccions generals, després de la mort de Franco, es va presentar en coalició amb Centre Català, i només va obtenir dos escons. Al 1979 va fer amb coalició amb la Convergència Democràtica  de Jordi Pujol, amb la que sota les sigles de CiU, s’ha presentat a totes les eleccions al Parlament i al Congrés. Duran i Lleida ha estat des de llavors, a l’ombra dels líders de Convergència, primer de Jordi Pujol, i després d’Artur Mas, triat pel mateix Pujol com el seu successor al capdavant del partit. Aquí van començar les desavinences entre CDC i UDC, que van culminar amb el trencament de la coalició, quan a les eleccions del 27 S de 2015, les bases d’Unió van donar el suport majoritari al full de ruta que defensava Duran i Lleida, i que no contemplava la independència. CDC va donar a UDC un ultimàtum de tres dies, perquè se sumessin al full de ruta que els convergents havien signat amb ERC i les associacions civils. Unió va respondre retirant els tres consellers que tenia al govern: Ortega, Espadaler i Pelegrí. S’escenificava així el trencament definitiu de CiU, 30 anys després de la seva fundació.
       Després del trencament, Ramón Espadaler, va anunciar que el 27 S, Unió es presentaria en solitari, defensant la independència, sempre amb el permis i l’acord amb l’estat espanyol i mai mitjançant la desobediència o el trencament. A partir d’aleshores es van començar a produir nombroses baixes a les delegacions territorials del partit per discrepàncies amb la direcció i sobretot pel que fa al procés sobiranista. Malgrat això, els dirigents del partit afirmaven que el partit estava mes fort que mai i que seguia creixent. Pocs dies després, alguns dels polítics mes rellevants del partit, com Núria de Gispert, Antoni Castellà o Joan Rigol abandonaven o eren expulsats i constituïen el nou partit Demòcrates de Catalunya. Unió es va presentar el 27 S com l’opció del seny de la tercera via, però no va obtenir cap escó. A les eleccions generals de 2015 tampoc van obtenir representació al Congrés de diputats. Acabaven així 30 anys de presencia a la política catalana i espanyola, i a Unió ja només quedava un eurodiputat i alguns càrrecs locals. Duran i Lleida va posar el càrrec a disposició del partit i al gener de 2016 anunciava que a l’abril deixaria la presidència del Comitè de Govern d’UDC. Al març però, UDC va haver de presentar un preconcurs de creditors, per fer front als 19 milions d’euros, intentant que La Caixa i altres creditors li condonessin una part del deute, sense èxit, que va fer que es presentes finalment un concurs de creditors. Segons una auditoria feta per Deloitte, el deute real d’UDC es de 22 milions d’euros, i davant la impossibilitat de trobar un pla de viabilitat, ha fet que un jutge hagi declarat el març de 2017, el cessament de tota activitat i la dissolució efectiva del partit.
        Duran LLeida ha intentat amb Unió fer tot el possible per aturar el procés sobiranista però no se`n ‘ha sortit i la societat catalana li ha passat per sobre. Ha volgut quedar al marge de la situació actual de la política catalana, i ha estat la mateixa societat l’ha apartat i convertit en un no res. El passat 22 de març va presentar el seu darrer llibre “Un pa com unes hòsties.Valia la pena trencar-ho tot? que es un recull de les seves cartes adreçades a la militància democristiana des del 2012 fins que va deixar el partit. Explica que el procés no ens portarà a la independència si no que generarà divisió, com demostra el trencament de CiU. Pel que fa al referèndum, creu que es convocarà però no es podrà fer, i s’acabaran convocant eleccions. El titol fa referència a la proposta de resolució que va fer la CUP a JxSí com a condició per acceptar Artur Mas com a president, advertint que voler complir només la legalitat catalana en contra de les lleis espanyoles era una barbaritat i que no es resoldrien els problemes del dia a dia, si no que “ens fotrem un pa com unes hòsties”que es una frase catalana que vol dir que allò que volem fer, te assegurat el fracàs.

                                                                                           
                                                                                                              Ànec  Lluc