S'ha parlat molt de l'arribada d'una nova manera de fer política allunyada dels partits clàssics que alguns deien que formaven part d'una casta i fins i tot alguns van arribar a titllar de "màfia". Partits com Ciutadans d'Albert Rivera, Podemos de Pablo Iglesias o els Comuns d'Ada Colau, es definien com representants de la "Nova Política", i es presentaven a les eleccions com un nou model polític mes proper al poble.
Ciutadans s'autoproclamava regenerador de la política per tal d'acabar amb el bipartidisme de PP i PSOE dels últims 30/40 anys a Espanya. deu ser per això que a Andalusia ha fet possible que amb els seu suport segueixi manant Sussanna Díaz, continuant així amb 30 anys de govern socialista. De la mateixa manera ha permès que a Madrid segueixi governant el PP amb Cristina Cifuentes, després de la "gloriosa" etapa d'Esperanza Aguirre. Per acabar de fer la regeneració complerta, ha donat suport a Rajoy perquè torni a ser president espanyol. Alguns càrrecs provincials del partit han abandonat la formació taronja per manca de democràcia interna. La "Nova Política" tomba d'esquenes.
Podemos es presentava com la formació dels indignats del 15 M, on Pablo Iglesias, Iñigo Errejon o Juan Carlos Monedero, - que van ser els caps mes visibles en un primer moment -, no eren líders polítics, si no "la veu" dels milers i milers d'acampats a "Puerta del Sol" i altres places de ciutats espanyoles. Van ser precisament els podemites els que van titllar als polítics "de sempre" de casta que l'únic que busquen es la cadira per viure de la política. Monedero va haver de plegar quan es va descobrir que no havia declarat a Hisenda 425.000 euros per assessorar Venezuela. Errejon va haver de renunciar a la beca que venia cobrant a Màlaga per uns treballs universitaris que no feia. Darrerament Iglesias i la seva "colla" han fulminat a alts càrrecs de les direccions de Podemos per haver-se mostrat partidaris de les tesis d'Errejon. Cal recordar que hi ha una guerra oberta però no declarada entre Iglesias i Errejon per fer-se amb el control de Podemos al pròxim Congrés del partit a Vistalegre II. Echenique ha reconegut que les lluites pel poder intern han malmès la imatge de Podemos i son moltes les veus que denuncien la falta de democràcia interna a la formació. Tot això sense haver tastat, encara gens de poder efectiu.
Els Comuns d'Ada Colau tampoc es diferencien gaire de la Vella Política. Tant punt va entrar a l'ajuntament de Barcelona, que fins ara es l'únic lloc on tenen una mica de poder, va començar a col·locar a familiars i amics a càrrecs de l'ajuntament o del partit. Son diversos els regidors que han "endollat" a la seva parella i la pròpia Colau ha fixat a Adrià Alemany a sou com assessor del partit. També va prometre que es ficaria un topall de 2200 euros/mes com a alcaldessa, i quan no ho ha fet ha dit que ha estat per culpa de l'oposició que no l'ha deixat. Fa poc Colau va assignar 50.000 euros per a despeses particulars al "president" de l'àrea metropolitana de Barcelona que curiosament es ella mateixa. Tampoc ha pogut aturar els desnonaments, ni tancar el CIE, ni lluitar contra la pobresa energètica, perquè ara resulta que l'ajuntament no en te les competències, quan abans de "pujar al carro" sempre havia dit que eren qüestions de "voluntat política". Finalment ha hagut de fer un pacte de govern a l'ajuntament amb el PSC, de qui havia dit en moltes ocasions que era la "Màfia".
Ànec Lluc
divendres, 30 de desembre del 2016
dimecres, 28 de desembre del 2016
Els Pastorets de Súria..........
Quan arriba Nadal, a molts indrets de Catalunya es representen "els Pastorets" que es una obra de teatre que posa en escena diverses històries de la vida de Jesús que van des del seu naixement a la lluita entre el bé i el mal amb els àngels i dimonis, passant per històries de pastors, de caràcter mes aviat còmic. Juntament amb les passions de Setmana Santa son les representacions tradicionals mes arrelades a terres catalanes. L'origen dels Pastorets serien els drames religiosos medievals que tenien lloc a les esglésies la nit de Nadal, conjuntament amb la missa del gall. Els textos més antics en català d'aquestes representacions daten del segle XV. Els primers textos dels Pastorets van aparèixer a finals del segle XIX principis del XX. Els mes populars son els de Ramon Pàmies al 1903, Josep Maria Folch i Torres al 1916, i Francesc d' Assís Picas al 1954. Els mes representats arreu de Catalunya son "Els Pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús" de Josep M. Folch i Torres.
Es el cas dels Pastorets de Súria que vaig poder veure durant la meva infantesa. L'arbre, el pessebre, el Tió i els Pastorets eren tradicions que no podien faltar a gairebé cap casa. Les representacions tenien lloc al teatre del Foment Cultural i era posat en escena pel grup de teatre amateur de la vila. La musica que acompanyava l'obra va ser composta per Antoni Malats expressament per a la funció de Súria i completada amb el cançoner popular, interpretada en viu al mateix teatre. El petit aforament del teatre feia que el públic estigues mol a prop de l'escenari, i això donava un "caliu" especial. Malgrat que el text era el mateix cada any, recordo que tots tornàvem a veure la funció amb la mateixa il·lusió del primer dia. En Lluquet i en Rovelló son els dos pastors protagonistes centrals dels Pastorets que en rebre la noticia del naixement de Jesús mitjançant un àngel, emprenen el camí per anar a adorar-lo. Pel camí es trobaran a altres pastors, àngels, als dimonis Satanàs i Llucifer i les seves "fúries de l'infern", als reis mags d'orient i com no pot ser d'un altre manera, al portal de Betlem a Maria, Josep i a Jesús acabat de neixer.
Ànec Lluc
dimarts, 27 de desembre del 2016
La cimera del Hàmster.......
Divendres 23 de desembre va tenir lloc la "cimera pel referèndum", convocada pel president Puigdemont i a la que van ser convidats tots els partits polítics amb representació al parlament i que defensen el "dret a decidir". Per alguns es el primer pas cap al "referèndum o referèndum" que s'hauria de fer tal i com va anunciar Puigdemont al ple de la qüestió de confiança al setembre de 2017. Un nou pas en el full de ruta que pel que sembla, "muta"com els acords entre algunes formacions polítiques. Segons va declarar Puigdemont en roda de premsa en que no ha acceptat preguntes, (ay, ay, ay,), el govern i els partits han acordat impulsar una campanya de suport al referèndum pactat amb l'estat i s'ha creat la comissió del "Pacte pel referèndum" que vindria a substituir la del "Pacte Nacional pel Dret a Decidir. L'objectiu d'aquesta comissió engegar una campanya amb actes arreu d' Espanya i a fora de l'estat en favor del referèndum acordat. Segons Puigdemont servirà per acreditar al govern espanyol i a la comunitat internacional que hi ha molta gent a Catalunya i a fora que pensen que els catalans haurien de poder decidir la seva relació amb Espanya.
Malgrat que tal i com ha reconegut Oriol Junqueras, (que si ha acceptat preguntes) la experiència ens demostra que no es possible un pacte amb l'estat, que ja ha dit que NO en moltes ocasions. PP-PSOE i C's formen un tripartit que si en alguna cosa estan d'acord es en mantenir la unitat d' Espanya i no permetre cap tipus de referèndum ni tan sols amb una reforma de la Constitució. Junqueras, tot i que no ho ha dit explícitament, ha deixat entre línies, que aquesta cimera ha estat una "picada d'ull" als comuns per tal de que, quan l'estat rebutgi un cop mes el "dret a decidir", aquests ens acompanyin a defensar la unilateralitat pel be de la democràcia.
Ada Colau, que finalment va assistir a la cimera, va deixar anar el primer gerro d'aigua freda al declarar que a la cimera no s'hagi parlat de independència si no de democràcia i celebrà que hagi servit per recuperar l'opció d'un referèndum acordat com la via mes transversal, plural i possible, després que alguns ja la consideressin com "pantalla passada". Colau ha reclinat el fet de posar dates ni terminis per aconseguir aquest el referèndum perquè el que cal es fer-lo però fer-lo be i amb consens. Ha apuntat que malgrat el fracàs de l'operació diàleg,la realitat es que s'han aconseguit moltes aliances arreu d' Espanya pel dret a decidir. El líder de Podem, Dante Fachin, ha dit que no se sumarà a defensar una votació que fixi un dia concret per la consulta. Es a dir que segons diuen els Colaus-Podemites podem estar negociant amb l' Estat " At Eternum".
Ha recordat i aqui te raó, que Junts Pel Sí es va presentar i guanyar el 27 S assegurant que el referèndum ja s'havia fet i que la independència es faria en 18 mesos.
Després d'aquestes declaracions sembla que la cimera ha estat un pas enrere. Junts Pel Sí i la CUP volen que els comuns se sumin al procés, però no han entès que no s'hi volen sumar. Els comuns només volen dilatar el procés amb tota mena de giragonses, excuses i exigències sense posar data límit. L'únic que volen es que s'hagin de convocar noves eleccions per veure de prendre l'hegemonia a Kumbaryensia i fer una coalició d'esquerres pilotada pels Colauers-Podemites per governar una Catalunya autonòmica. Per tant JxSí i la CUP haurien d'anar cara a barraca i no fer mes concessions a aquesta gent i si no som prous independentistes, doncs haurem d'acceptar-ho, i deixar-ho corre i esperar un millor moment, que per cert no se si es repetirà.
Per acabar, només vull recordar que el 9 N ja vam cedir en la punyetera doble pregunta per acontentar als cagadubtes d'ICV que a l'hora de la veritat ens van deixar penjats, després van anar a encerclar "La Caixa" mentre la resta vam fer la "Via Catalana", etc.etc., i ara hem fet aquesta "Cimera del Hàmster" per acontentar als Comuns per tornar a demanar permis a " l'amo ", perquè ens deixi votar. El 8 d'abril de 2014,un grup de diputats en representació del parlament català, va anar al Congrés dels diputats, (amb ICV inclòs), per demanar aquest permis i els hi van tancar la porta als nassos. Res fa pensar que a curt-mig termini, la cosa hagi de canviar gaire.
Ànec Lluc
Malgrat que tal i com ha reconegut Oriol Junqueras, (que si ha acceptat preguntes) la experiència ens demostra que no es possible un pacte amb l'estat, que ja ha dit que NO en moltes ocasions. PP-PSOE i C's formen un tripartit que si en alguna cosa estan d'acord es en mantenir la unitat d' Espanya i no permetre cap tipus de referèndum ni tan sols amb una reforma de la Constitució. Junqueras, tot i que no ho ha dit explícitament, ha deixat entre línies, que aquesta cimera ha estat una "picada d'ull" als comuns per tal de que, quan l'estat rebutgi un cop mes el "dret a decidir", aquests ens acompanyin a defensar la unilateralitat pel be de la democràcia.
Ada Colau, que finalment va assistir a la cimera, va deixar anar el primer gerro d'aigua freda al declarar que a la cimera no s'hagi parlat de independència si no de democràcia i celebrà que hagi servit per recuperar l'opció d'un referèndum acordat com la via mes transversal, plural i possible, després que alguns ja la consideressin com "pantalla passada". Colau ha reclinat el fet de posar dates ni terminis per aconseguir aquest el referèndum perquè el que cal es fer-lo però fer-lo be i amb consens. Ha apuntat que malgrat el fracàs de l'operació diàleg,la realitat es que s'han aconseguit moltes aliances arreu d' Espanya pel dret a decidir. El líder de Podem, Dante Fachin, ha dit que no se sumarà a defensar una votació que fixi un dia concret per la consulta. Es a dir que segons diuen els Colaus-Podemites podem estar negociant amb l' Estat " At Eternum".
Ha recordat i aqui te raó, que Junts Pel Sí es va presentar i guanyar el 27 S assegurant que el referèndum ja s'havia fet i que la independència es faria en 18 mesos.
Després d'aquestes declaracions sembla que la cimera ha estat un pas enrere. Junts Pel Sí i la CUP volen que els comuns se sumin al procés, però no han entès que no s'hi volen sumar. Els comuns només volen dilatar el procés amb tota mena de giragonses, excuses i exigències sense posar data límit. L'únic que volen es que s'hagin de convocar noves eleccions per veure de prendre l'hegemonia a Kumbaryensia i fer una coalició d'esquerres pilotada pels Colauers-Podemites per governar una Catalunya autonòmica. Per tant JxSí i la CUP haurien d'anar cara a barraca i no fer mes concessions a aquesta gent i si no som prous independentistes, doncs haurem d'acceptar-ho, i deixar-ho corre i esperar un millor moment, que per cert no se si es repetirà.
Per acabar, només vull recordar que el 9 N ja vam cedir en la punyetera doble pregunta per acontentar als cagadubtes d'ICV que a l'hora de la veritat ens van deixar penjats, després van anar a encerclar "La Caixa" mentre la resta vam fer la "Via Catalana", etc.etc., i ara hem fet aquesta "Cimera del Hàmster" per acontentar als Comuns per tornar a demanar permis a " l'amo ", perquè ens deixi votar. El 8 d'abril de 2014,un grup de diputats en representació del parlament català, va anar al Congrés dels diputats, (amb ICV inclòs), per demanar aquest permis i els hi van tancar la porta als nassos. Res fa pensar que a curt-mig termini, la cosa hagi de canviar gaire.
Ànec Lluc
dijous, 22 de desembre del 2016
Pressupostos a tràmit.......
Aquesta setmana el parlament ha admès a tràmit els pressupostos que ha presentat Oriol Junqueras pel 2017. Al contrari del que va passar al juny, aquesta vegada 2 diputats de la Cup han donat suport als pressupostos de JxSí i han rebutjat les esmenes a la totalitat que havien presentat els grup de l'oposició. Amb 8 abstencions els cupaires han volgut deixar clar que haver aprovat l'admissió a tràmit dels pressupostos no significa que també votin a favor de l'aprovació definitiva que es farà al ple de pressupostos de Febrer. De fet la decisió final es prendrà al Consell Polític de les Cup que tindrà lloc el proper 28 de gener. Els cupaires ja han posat sobre la taula algunes exigències que JxSí haurà de negociar. Compromís amb el referèndum, mes polítiques socials, el procés constituent, les partides d'interior i ensenyament i la renda garantida. També proposen rescatar 760 M€ que servirien per augmentar la despesa social. Aquests 760 M€ vindrien de rescatar algunes externalitzacions, la rebaixa d'un 19% en els complements salarials dels càrrecs de confiança, de la partida de les escoles que segreguen per sexe i per retirar els avals al circuit de Montmeló. Els cupaires volen demostrar que permetre la tramitació dels pressupostos no significa donar "carta blanca" al govern ni haver cedit al xantatge de JxSí tal i com els va acusar Joan Coscubiela de CSQP.
CSQP va votar una vegada mes amb la resta de l'oposició, es a dir, C's, Psc i PP. Joan Coscubiela va qualificar aquests pressupostos com de continuistes amb les polítiques de d'ajust pel fet d'ajustar-se al límit de dèficit fixat per Espanya i amb la renuncia de fer pagar a qui mes te. Ha acusat a Junqueras d'abandonar la gent al no fer front a la renda garantida, la pobresa energètica o el problema habitacional. També ha dit que no es veritat que aquests siguin els pressupostos mes socials des de fa molts anys i ha dit de Junqueras que es l'alumne mes avantatjat de la troika. Per acabar ha acusat a la Cup de cedir al xantatge de JxSí d'aprovar aquests pressupostos a canvi del referèndum i el procés constituent.
Ciutadans ha titllat aquests pressupostos de ser uns pressupostos de ficció que son fruit de la dependència que el govern te de la Cup.Ha acusat a JxSí d'entretenir a la gent amb la qüestió sobiranista i de centrar-se només en la creació d'una República "impossible". Ha instat a la Generalitat a no carregar tota la culpa al govern espanyol per la manca de recursos perquè mes enllà d'un mal finançament també hi ha ineficiència del Govern a l'hora de fixar a que destina els recursos. Segons C's l'independentisme es el "modus vivendi" de molta gent i una llosa per qualsevol consens.
Pel Psc son uns pressupostos que arriben tard i sense garanties d'aprovar-se. Consideren que JxSí està atrapat per la Cup i el full de ruta. Ha lamentat que no hagin volgut negociar els pressupostos i de que sempre paguin els mateixos i que no es demanin esforços a qui mes te.Ha carregat contra la partida assignada a la celebració del referèndum afegint que aquests diners podien anar destinats a la renda garantida. Finalment ha considerat que l'antiga Convergència ha arrossegat ERC a posicions econòmiques de la dreta.
El portaveu del PP ha dit que aquests son uns pressupostos anti-catalans perquè estan pactats amb la Cup. L'anarquisme es l'enemic que ha tingut de sempre Catalunya. Del referèndum ha dit que no es una sortida vàlida per resoldre qüestions rellevants. Li ha faltat dir que la gent som imbècils i no sabem que votar. Ha donat per acabat el procés que ha qualificat de destrucció massiva i per acabar s'ha preguntat " Si cal pactar el pressupost amb aquesta tropa".
D'acord que la Cup no pot entregar un xec en blanc a JxSí però tampoc podem oblidar que es tracta d'un pressupost provisional de curta durada que ens ha de portar al referèndum i al procés constituent. S'ha de prioritzar aconseguir la República Catalana i després ja es discutirà com ha de ser aquesta República. No podem posar en perill el procés i deixar perdre aquesta oportunitat que tardarà molts anys, si es que es torna a repetir. Hem arribat massa lluny per engegar-ho tot a rodar per unes engrunes d' IRPF o uns missers 760 milions d'euros. Tant JxSí com la Cup haurien de prioritzar els interessos de país per sobre dels de partit. Es cert que tots els partits es deuen al seu electorat i han de fer gestos, però ara hem d'anar per feina tots plegats i deixar el postureig, perquè si no, no ens en sortirem.
Ànec Lluc
CSQP va votar una vegada mes amb la resta de l'oposició, es a dir, C's, Psc i PP. Joan Coscubiela va qualificar aquests pressupostos com de continuistes amb les polítiques de d'ajust pel fet d'ajustar-se al límit de dèficit fixat per Espanya i amb la renuncia de fer pagar a qui mes te. Ha acusat a Junqueras d'abandonar la gent al no fer front a la renda garantida, la pobresa energètica o el problema habitacional. També ha dit que no es veritat que aquests siguin els pressupostos mes socials des de fa molts anys i ha dit de Junqueras que es l'alumne mes avantatjat de la troika. Per acabar ha acusat a la Cup de cedir al xantatge de JxSí d'aprovar aquests pressupostos a canvi del referèndum i el procés constituent.
Ciutadans ha titllat aquests pressupostos de ser uns pressupostos de ficció que son fruit de la dependència que el govern te de la Cup.Ha acusat a JxSí d'entretenir a la gent amb la qüestió sobiranista i de centrar-se només en la creació d'una República "impossible". Ha instat a la Generalitat a no carregar tota la culpa al govern espanyol per la manca de recursos perquè mes enllà d'un mal finançament també hi ha ineficiència del Govern a l'hora de fixar a que destina els recursos. Segons C's l'independentisme es el "modus vivendi" de molta gent i una llosa per qualsevol consens.
Pel Psc son uns pressupostos que arriben tard i sense garanties d'aprovar-se. Consideren que JxSí està atrapat per la Cup i el full de ruta. Ha lamentat que no hagin volgut negociar els pressupostos i de que sempre paguin els mateixos i que no es demanin esforços a qui mes te.Ha carregat contra la partida assignada a la celebració del referèndum afegint que aquests diners podien anar destinats a la renda garantida. Finalment ha considerat que l'antiga Convergència ha arrossegat ERC a posicions econòmiques de la dreta.
El portaveu del PP ha dit que aquests son uns pressupostos anti-catalans perquè estan pactats amb la Cup. L'anarquisme es l'enemic que ha tingut de sempre Catalunya. Del referèndum ha dit que no es una sortida vàlida per resoldre qüestions rellevants. Li ha faltat dir que la gent som imbècils i no sabem que votar. Ha donat per acabat el procés que ha qualificat de destrucció massiva i per acabar s'ha preguntat " Si cal pactar el pressupost amb aquesta tropa".
D'acord que la Cup no pot entregar un xec en blanc a JxSí però tampoc podem oblidar que es tracta d'un pressupost provisional de curta durada que ens ha de portar al referèndum i al procés constituent. S'ha de prioritzar aconseguir la República Catalana i després ja es discutirà com ha de ser aquesta República. No podem posar en perill el procés i deixar perdre aquesta oportunitat que tardarà molts anys, si es que es torna a repetir. Hem arribat massa lluny per engegar-ho tot a rodar per unes engrunes d' IRPF o uns missers 760 milions d'euros. Tant JxSí com la Cup haurien de prioritzar els interessos de país per sobre dels de partit. Es cert que tots els partits es deuen al seu electorat i han de fer gestos, però ara hem d'anar per feina tots plegats i deixar el postureig, perquè si no, no ens en sortirem.
Ànec Lluc
dimarts, 20 de desembre del 2016
Colauers: Un país en comú.......
Aquesta setmana ha sortit a la llum per primera vegada la nova formació d'Ada Colau, que ha de crear un "nou espai de confluència d'esquerres", segons ha manifestat la mateixa Colau. Un equip de 120 persones s'han reunit a Barcelona per presentar el manifest fundacional. Aquest es un primer pas que ha de culminar a finals de març de 2017. Tot i que encara no es pot parlar de lideratges, en un principi Xavier Domènech serà el portaveu i no es descarta com a possible líder de la coalició, sempre que Ada Colau decideixi mantenir-se "només" a l'ajuntament. De manera provisional s'ha triat el nom d' Un país en Comú. Aquesta Confluència estarà formada per BcnEnComú, Podem, ICV, EUiA i Equo. Per tal de que tothom que vulgui pugui aportar les seves idees de cara al congrés fundacional de març/abril, s'obrirà una pagina web on es podrà participar en el procés participatiu. Per dur a terme aquest procés participatiu s'ha format un grup de 80/100 persones i en el qual Xavier Domènech farà de portaveu i a mes de polítics d'alguna de les formacions que formen la confluència entre els quals hi haurà Jaume Assens, Marta Ribas, Joan Giner o Marta Sibina, també hi hauran economistes, acadèmics com Arcadi Oliveras, Joan Subirats i ex-polítics del Psc com Jordi Borja, Oriol Nel·lo o J.M. Balcells.
Els trets bàsics de la nova formació serà fer una nova política al servei de la gent i que busca un poble unit i cohesionat. Es defineixen com a "nous sobiranistes" i defensen les sobiranies compartides. No son independentistes si no que estan a favor del dret a decidir. Reclamen sobirania en matèria d'energia, l'ecologia i l'economia. Pel que fa al referèndum no acaben de definir-se i afirmen que a la nova formació hi cabran sobiranistes, independentistes i federalistes. L'únic que deixen clar es que volen ser una alternativa al govern de la Generalitat de JxSí.
Aquesta voluntat de ser una alternativa ja la va deixar clara Xavier Domènech després de guanyar les eleccions generals a Catalunya el 26 J. Aquests resultats van ser la pedra de toc perquè els comuns d'Ada Colau donessin el salt a la política autonòmica amb la creació d'una formació que poses fi a l'hegemonia de Convergència a la Generalitat. Cal recordar que els Comuns no van voler participar el 27 S en la Confluència CSQP que van formar els que ara seran els seus socis, Podem, ICV i EUiA pel caracter plebiscitari que semblava que tenien aquelles eleccions. EnComúPodem s'ha mostrat sempre com un partit de caracter autonòmic i defensa per Catalunya la sobirania compartida amb l'estat espanyol. Malgrat que com ja s'ha dit abans, el lideratge d'aquesta nova formació ha de sorgir del procés constituent, hi ha un ampli consens que l'home que ha guanyat les dues darreres generals a Catalunya seria un candidat ideal a la Generalitat tot i que en les enquestes Ada Colau queda quatre punts per sobre. El que tenen clar es que han de treballar molt la seva implantació arreu del territori, donat que fins ara el major volum de votants correspon a l'àrea metropolitana de Barcelona. En els propers mesos veurem el recorregut que tindrà aquesta nova formació. L'any que ve s`ha de veure també com es desenvolupa el full de ruta cap a la República Catalana i es produiran algunes resolucions judicials on els comuns s'hauran de mullar. També s'hauran de mullar pel que fa a la celebració del referèndum. Totes aquestes decisions segur que repercuteixen i força en la nova confluència.
Ànec Lluc
Els trets bàsics de la nova formació serà fer una nova política al servei de la gent i que busca un poble unit i cohesionat. Es defineixen com a "nous sobiranistes" i defensen les sobiranies compartides. No son independentistes si no que estan a favor del dret a decidir. Reclamen sobirania en matèria d'energia, l'ecologia i l'economia. Pel que fa al referèndum no acaben de definir-se i afirmen que a la nova formació hi cabran sobiranistes, independentistes i federalistes. L'únic que deixen clar es que volen ser una alternativa al govern de la Generalitat de JxSí.
Aquesta voluntat de ser una alternativa ja la va deixar clara Xavier Domènech després de guanyar les eleccions generals a Catalunya el 26 J. Aquests resultats van ser la pedra de toc perquè els comuns d'Ada Colau donessin el salt a la política autonòmica amb la creació d'una formació que poses fi a l'hegemonia de Convergència a la Generalitat. Cal recordar que els Comuns no van voler participar el 27 S en la Confluència CSQP que van formar els que ara seran els seus socis, Podem, ICV i EUiA pel caracter plebiscitari que semblava que tenien aquelles eleccions. EnComúPodem s'ha mostrat sempre com un partit de caracter autonòmic i defensa per Catalunya la sobirania compartida amb l'estat espanyol. Malgrat que com ja s'ha dit abans, el lideratge d'aquesta nova formació ha de sorgir del procés constituent, hi ha un ampli consens que l'home que ha guanyat les dues darreres generals a Catalunya seria un candidat ideal a la Generalitat tot i que en les enquestes Ada Colau queda quatre punts per sobre. El que tenen clar es que han de treballar molt la seva implantació arreu del territori, donat que fins ara el major volum de votants correspon a l'àrea metropolitana de Barcelona. En els propers mesos veurem el recorregut que tindrà aquesta nova formació. L'any que ve s`ha de veure també com es desenvolupa el full de ruta cap a la República Catalana i es produiran algunes resolucions judicials on els comuns s'hauran de mullar. També s'hauran de mullar pel que fa a la celebració del referèndum. Totes aquestes decisions segur que repercuteixen i força en la nova confluència.
Ànec Lluc
dijous, 15 de desembre del 2016
Donar munició a l'enemic.....
Al setembre el president Puigdemont es va sotmetre a una qüestió de confiança que va tirar endavant amb el suport de la CUP. Aquesta qüestió de confiança va venir provocada per la no aprovació dels pressupostos de 2016. En aquella ocasió tot i haver-hi un pacte entre JxSi i la Cup per aprovar-los, no es van poder dur ni al parlament perquè els cupaires van presentar una esmena a la totalitat. Després van argumentar que el pacte havia "mutat". Tota l'oposició així com el govern espanyol van aprofitar aquesta impossibilitat d'aprovar els pressupostos per tornar a dir que l'independentisme no te ni el suport ni la força suficients per tirar endavant el procés. Conscient o inconscientment, la CUP donava munició a l'enemic, (o rival polític) per carregar contra l'independentisme. Cal recordar que setmanes abans els mossos havien desallotjat el "Banc expropiat" de Gràcia, cosa que va provocar una petita picabaralla entre JxSi i la CUP.
La CUP va votar a favor de la qüestió de confiança i malgrat que Puigdemont havia vinculat aquesta confiança a l'aprovació dels pressupostos de 2017, els cupaires van dir que els pressupostos s'haurien de negociar abans de que Oriol Junqueras els presentes al parlament per la seva tramitació. Semblava que l'entesa entre JxSi i la CUP tornava a donar una empenta al procés, i la promesa que el president Puigdemont va fer de celebrar un referèndum al 2017, ja sigui acordat o no, semblava que era el tret de sortida en la recta final cap a la república Catalana.
Dies abans de la presentació dels pressupostos es va produir un altre incident que va fer trontollar les relacions entre JxSi i la CUP. Els Mossos obeint l'ordre d'un jutge van detenir a l'alcaldessa de Berga que s'havia negat a acudir als jutjats a declarar pel tema de no despenjar l'estelada de l'ajuntament. Cert que "la forma" en que es va produir la detenció, de matinada i a casa seva, no va ser potser gaire encertada, però la reacció dels cupaires carregant contra els mossos, la conselleria d'interior i el govern de la Generalitat. Aquesta reacció va fer trontollar el pacte JxSi-CUP i per tant el procés. Els unionistes i el govern espanyol es tornaven a fregar les mans. Mes munició per l'enemic. Finalment la CUP va votar a favor de que els pressupostos s'admetin a tràmit i es puguin debatre al parlament.
Aquesta setmana s'ha produït novament un incident amb els mossos arran de la detenció d'uns quants joves que van cremar fotografies del rei la diada del 11 de setembre. En aquest cas la CUP acusa als mossos d'haver actuat d'ofici al identificar als joves que van cremar les fotos. Pels que no ho saben, tots els cossos de seguretat de tots els estats democràtics del mon han d'actuar d'ofici si creuen que s'està produint un delicte. No poden "mirar cap un altre banda"perquè llavors son ells qui cometen el delicte. Es després un jutge qui decideix si hi ha delicte o no. La CUP ha tornat a carregar contra els mossos i fins i tot ha demanat la dimissió o cessament del conseller d'interior Jordi Jané. Fins i tot han amenaçat de tombar els pressupostos si Jané no deixa la conselleria d'interior. Tornen a aprofitar un fet puntual quan l'organització cupaire ha de decidir si dona suport o no als pressupostos de la Generalitat. Una part de la CUP es contraria a aquesta aprovació. Tal com va manifestar Antonio Baños a Rac, a la CUP hi ha una meitat que vol la independència i un altre meitat que la volen impedir. La pressió que reben des de CSQP perquè no cedeixin al xantatge de JxSi per aprovar els pressupostos fa que els cupaires aprofitin qualsevol cosa per trencar la unitat de l'independentisme.
El govern espanyol, mentrestant fa tot el que pot per càrregar contra el procés i aprofitarà tots els recursos que tingui per trencar el procés. El TC acaba de suspendre la resolució aprovada al parlament per la celebració del referèndum. Ha posat a la delegació del govern a un home com Enric Millo, que es un conegut anti-independentista. Soraya Sàenz de Santamaria ha obert "despatx" a BCN per venir sovint a dialogar amb el govern català. De moment només ha dialogat amb Iceta i Arrimadas.
Per acabar d'adobar-ho nosaltres no fem altre cosa que donar munició a l'enemic. I tot plegat per cremar quatre fotos, que si be es cert que no hauria de ser delicte, i entraria dins de la llibertat d'expressió, no es menys cert que tampoc treu cap a res. I si això posa en risc la viabilitat del procés independentista potser ens ho hauriem de fer mirar tots plegats.
Ànec Lluc
La CUP va votar a favor de la qüestió de confiança i malgrat que Puigdemont havia vinculat aquesta confiança a l'aprovació dels pressupostos de 2017, els cupaires van dir que els pressupostos s'haurien de negociar abans de que Oriol Junqueras els presentes al parlament per la seva tramitació. Semblava que l'entesa entre JxSi i la CUP tornava a donar una empenta al procés, i la promesa que el president Puigdemont va fer de celebrar un referèndum al 2017, ja sigui acordat o no, semblava que era el tret de sortida en la recta final cap a la república Catalana.
Dies abans de la presentació dels pressupostos es va produir un altre incident que va fer trontollar les relacions entre JxSi i la CUP. Els Mossos obeint l'ordre d'un jutge van detenir a l'alcaldessa de Berga que s'havia negat a acudir als jutjats a declarar pel tema de no despenjar l'estelada de l'ajuntament. Cert que "la forma" en que es va produir la detenció, de matinada i a casa seva, no va ser potser gaire encertada, però la reacció dels cupaires carregant contra els mossos, la conselleria d'interior i el govern de la Generalitat. Aquesta reacció va fer trontollar el pacte JxSi-CUP i per tant el procés. Els unionistes i el govern espanyol es tornaven a fregar les mans. Mes munició per l'enemic. Finalment la CUP va votar a favor de que els pressupostos s'admetin a tràmit i es puguin debatre al parlament.
Aquesta setmana s'ha produït novament un incident amb els mossos arran de la detenció d'uns quants joves que van cremar fotografies del rei la diada del 11 de setembre. En aquest cas la CUP acusa als mossos d'haver actuat d'ofici al identificar als joves que van cremar les fotos. Pels que no ho saben, tots els cossos de seguretat de tots els estats democràtics del mon han d'actuar d'ofici si creuen que s'està produint un delicte. No poden "mirar cap un altre banda"perquè llavors son ells qui cometen el delicte. Es després un jutge qui decideix si hi ha delicte o no. La CUP ha tornat a carregar contra els mossos i fins i tot ha demanat la dimissió o cessament del conseller d'interior Jordi Jané. Fins i tot han amenaçat de tombar els pressupostos si Jané no deixa la conselleria d'interior. Tornen a aprofitar un fet puntual quan l'organització cupaire ha de decidir si dona suport o no als pressupostos de la Generalitat. Una part de la CUP es contraria a aquesta aprovació. Tal com va manifestar Antonio Baños a Rac, a la CUP hi ha una meitat que vol la independència i un altre meitat que la volen impedir. La pressió que reben des de CSQP perquè no cedeixin al xantatge de JxSi per aprovar els pressupostos fa que els cupaires aprofitin qualsevol cosa per trencar la unitat de l'independentisme.
El govern espanyol, mentrestant fa tot el que pot per càrregar contra el procés i aprofitarà tots els recursos que tingui per trencar el procés. El TC acaba de suspendre la resolució aprovada al parlament per la celebració del referèndum. Ha posat a la delegació del govern a un home com Enric Millo, que es un conegut anti-independentista. Soraya Sàenz de Santamaria ha obert "despatx" a BCN per venir sovint a dialogar amb el govern català. De moment només ha dialogat amb Iceta i Arrimadas.
Per acabar d'adobar-ho nosaltres no fem altre cosa que donar munició a l'enemic. I tot plegat per cremar quatre fotos, que si be es cert que no hauria de ser delicte, i entraria dins de la llibertat d'expressió, no es menys cert que tampoc treu cap a res. I si això posa en risc la viabilitat del procés independentista potser ens ho hauriem de fer mirar tots plegats.
Ànec Lluc
dimecres, 14 de desembre del 2016
Iglesias v.s. Errejon : A veure qui "POT" mes ........
A ningú se li escapa que Podemos havia despertat moltes expectatives a les eleccions generals del 26 J. Després de la coalició amb Izquierda Unida, semblava que el sorpasso al Psoe estava cantat. Així ho preveien també les enquestes. Els resultats però no van ser gens positius. Podemos es va quedar en els 71 escons i quedava com a tercera força darrera del Psoe. Pocs dies després, Errejón començava a dubtar si l'aliança amb Izquierda Unida havia estat una bona estratègia. Pablo Iglesias es ratificava que si havia estat positiva i això va dividir a Podemos en dues parts : una partidària d'Iglesias i una partidària d'Errejón. Aquesta picabaralla interna va desestabilitzar el grup parlamentari de Podemos a l' Assemblea de Madrid, quan es va intentar rellevar al portaveu José Manuel López, fidel a Errejón. Pablo Echenique va haver de sortir al pas per negar aquest relleu, admeten però que si s'està renovant la direcció, un fet que es normal i habitual. Per altre banda Ramón Espinar s'ha negat a abandonar el seu lloc al senat malgrat tenir pactat que el càrrec te una rotació anual i ara li tocava ocupar-lo a Clara Serra, fidel també a Errejon.
Al setembre Teresa Rodríguez líder de Podemos a Andalusia va convocar un Congrés extraordinari on va sortir reforçada la seva candidatura. Al novembre va enviar una carta a la direcció estatal del partit el desig de ser una organització autònoma amb estatuts propis. Fins ara a Andalusia els òrgans de govern de Podemos eren ocupats per persones properes a Errejón. Ara formen part del equip de Teresa Rodríguez i han demanat plena autonomia a la direcció central.
Tant Pablo Iglesias com Iñigo Errejón han desmentit que existeixin aquestes picabaralles, però es fa evident en declaracions de premsa, tuits de rèpliques i contrarèpliques. Fonts de Podemos ho qualifiquen com a debat intern i que es normal que en una formació que va neixer partint de la gent, hi hagi discrepancies i molts punts de vista. En el fons però va mes enllà. Esta en discusió el futur projecte polític de Podemos. Errejón vol aprofitar la deballada del Psoe per acostar-se aĺś votants socialistes deçabuts per haver facilitat un govern del PP, moderant una mica el to´del discurs de Podemos, mentre que Iglesias aposta per seguir en la línea dura que ha fet servir inclús al Congrés de diputats. De fet la pèrdua d'un milió de vots a les generals de juny, Iglesias l'atribueix a la "rebaixa" en el seu discurs, mentre que Errejón ho atribueix a la confluència amb Izquierda Unida.
Fins i tot discrepen en "com" s'ha de fer l'Assemblea Ciutadana Estatal, (que vindria a ser Vistalegre II ), i que ve a ser com el Congrés Nacional del partit que s'ha de celebrar al febrer. Mes de 300 càrrecs interns de Podemos entre els que s'hi troben a mes d'Errejón, Maestre, Bustinduy, Tania Sànchez i Sergio Pascual han signat un manifest anomenat "Recuperar la ilusión", per demanar que aquesta Assemblea sigui mes democràtica, oposant-se´ d'aquesta manera al format proposat per Iglesias.
Les discrepàncies vindrein donades en la manera que s'han de discutir i votar les candidatures que han de guiar la nova etapa de Podemos. Pablo Iglesias proposa una votació i vincular el programa amb l'equip que el proposa, Errejón vol separar les idees de les persones. Per Errejón "Vistalegre II" no ha de ser una lluita pel poder entre els dos líders si no una contraposició d'idees, i que puguin conviure els diferents models. De tota manera el format de l'Assemblea la decidiran les bases mitjançant una consulta que es farà la setmana que ve entre els inscrits al partit. En aquesta consulta es decidirà el sistema de votació i com s'organitzen els debats.
En resposta a aquest manifest, Iglesias ha publicat una carta oberta a Errejón al diari "20 minutos" per intentar rebaixar la tensió. En aquesta carta diu " que ells no son galls de lluita, si no companys, peró que no se li pot demanar que separi les idees de les persones que les han de dur a la pràctica, i que el seu projecte no es empènyer Podemos a una deriva extremista. Malgrat que pensa que no es puguin separar idees i persones, afirma que s'esforçarà per aconseguir la màxima integració. Li preocupa que Podemos estigui donant la imatge d'un enfrontament perquè creu que els dos projectes tenen cabuda dins de la formació.
Per tant, i malgrat els dos líders desmenteixen cap enfrontament i que Errejón hagi manifestat en diverses ocasions que el liderat de Iglesias no s'ha posat mai en qüestió, la mala maror entre els dos es força evident. Alguns mitjans de comunicació han aventurat fins i tot la possibilitat que Errejón estigui pensant en fer un nou partit, cosa que ell ha desmentit rotundament. Sigui com sigui i encara que ho vulguin dissimular l'enfrontament entre els dos es evident i s'haurà de veure com acaba tot plegat. La lluita interna pel poder ha estat sempre present en tots els partits polítics, però en aquest cas es dona les circumstàncies de que Podemos encara no ha arribat a "tocar cap govern", i que ens havien dit que els seu funcionament era diferent. Al final però, la "Nova Política" s'acaba semblant molt a la "Vella"; potser mes del que alguns voldrien.
Ànec Lluc
Al setembre Teresa Rodríguez líder de Podemos a Andalusia va convocar un Congrés extraordinari on va sortir reforçada la seva candidatura. Al novembre va enviar una carta a la direcció estatal del partit el desig de ser una organització autònoma amb estatuts propis. Fins ara a Andalusia els òrgans de govern de Podemos eren ocupats per persones properes a Errejón. Ara formen part del equip de Teresa Rodríguez i han demanat plena autonomia a la direcció central.
Tant Pablo Iglesias com Iñigo Errejón han desmentit que existeixin aquestes picabaralles, però es fa evident en declaracions de premsa, tuits de rèpliques i contrarèpliques. Fonts de Podemos ho qualifiquen com a debat intern i que es normal que en una formació que va neixer partint de la gent, hi hagi discrepancies i molts punts de vista. En el fons però va mes enllà. Esta en discusió el futur projecte polític de Podemos. Errejón vol aprofitar la deballada del Psoe per acostar-se aĺś votants socialistes deçabuts per haver facilitat un govern del PP, moderant una mica el to´del discurs de Podemos, mentre que Iglesias aposta per seguir en la línea dura que ha fet servir inclús al Congrés de diputats. De fet la pèrdua d'un milió de vots a les generals de juny, Iglesias l'atribueix a la "rebaixa" en el seu discurs, mentre que Errejón ho atribueix a la confluència amb Izquierda Unida.
Fins i tot discrepen en "com" s'ha de fer l'Assemblea Ciutadana Estatal, (que vindria a ser Vistalegre II ), i que ve a ser com el Congrés Nacional del partit que s'ha de celebrar al febrer. Mes de 300 càrrecs interns de Podemos entre els que s'hi troben a mes d'Errejón, Maestre, Bustinduy, Tania Sànchez i Sergio Pascual han signat un manifest anomenat "Recuperar la ilusión", per demanar que aquesta Assemblea sigui mes democràtica, oposant-se´ d'aquesta manera al format proposat per Iglesias.
Les discrepàncies vindrein donades en la manera que s'han de discutir i votar les candidatures que han de guiar la nova etapa de Podemos. Pablo Iglesias proposa una votació i vincular el programa amb l'equip que el proposa, Errejón vol separar les idees de les persones. Per Errejón "Vistalegre II" no ha de ser una lluita pel poder entre els dos líders si no una contraposició d'idees, i que puguin conviure els diferents models. De tota manera el format de l'Assemblea la decidiran les bases mitjançant una consulta que es farà la setmana que ve entre els inscrits al partit. En aquesta consulta es decidirà el sistema de votació i com s'organitzen els debats.
En resposta a aquest manifest, Iglesias ha publicat una carta oberta a Errejón al diari "20 minutos" per intentar rebaixar la tensió. En aquesta carta diu " que ells no son galls de lluita, si no companys, peró que no se li pot demanar que separi les idees de les persones que les han de dur a la pràctica, i que el seu projecte no es empènyer Podemos a una deriva extremista. Malgrat que pensa que no es puguin separar idees i persones, afirma que s'esforçarà per aconseguir la màxima integració. Li preocupa que Podemos estigui donant la imatge d'un enfrontament perquè creu que els dos projectes tenen cabuda dins de la formació.
Per tant, i malgrat els dos líders desmenteixen cap enfrontament i que Errejón hagi manifestat en diverses ocasions que el liderat de Iglesias no s'ha posat mai en qüestió, la mala maror entre els dos es força evident. Alguns mitjans de comunicació han aventurat fins i tot la possibilitat que Errejón estigui pensant en fer un nou partit, cosa que ell ha desmentit rotundament. Sigui com sigui i encara que ho vulguin dissimular l'enfrontament entre els dos es evident i s'haurà de veure com acaba tot plegat. La lluita interna pel poder ha estat sempre present en tots els partits polítics, però en aquest cas es dona les circumstàncies de que Podemos encara no ha arribat a "tocar cap govern", i que ens havien dit que els seu funcionament era diferent. Al final però, la "Nova Política" s'acaba semblant molt a la "Vella"; potser mes del que alguns voldrien.
Ànec Lluc
dilluns, 12 de desembre del 2016
El Sobiranisme Comú........
Xavier Domènech s'ha tret la careta en una entrevista al al diari digital "El Español". Domènech a mes de ser el líder d' "EnComúPodem", es el cap visible de la nova formació que es vol fer a Catalunya al voltant dels comuns d'Ada Colau i les forces que formen CSQP. S'ha declarat "sobiranista no independentista" i el seu projecte polític vindria a ser com una "tercera via". Fins ara havien apostat molt fermament pel referèndum acordat amb l'estat. Els resultats del 26 J a les generals espanyoles els ha fet canviar l'estratègia. Ara sembla que el seu objectiu es guanyar la presidència de la Generalitat i enviar als convergents a la paperera de reciclatge. Tant es així que Joan Coscubiela, portaveu de CSQP al parlament, ha passat d'ensenyar una pancarta demanant el referèndum al seu escó del parlament, al igual que la resta del grup parlamentari, a criticar en seu parlamentaria que el govern destini 5.8 milions, (d'un pressupost total de 27000 milions,), a la celebració del referèndum.
Al llarg d'aquesta entrevista Domènech va deixar clar que " No quiero la independencia de Cataluña, quiero construir una realidad de soberanias compartidas". Dir això i no dir res, es si fa o no fa el mateix. Ha explicat que el seu projecte es una República Federal Ibèrica dins un estat plurinacional. Aquest projecte sembla una mena d'híbrid entre el "Federalisme" socialista i l'actual "status quo" que tenim ara. De fet el nou "subjecte polític"que sortirà a partir dels Comuns i CSQP neix amb l'objectiu de presentar-se a les properes eleccions catalanes, que confien que se celebrin al 2017 i que tindria com a candidata a Ada Colau, tot i que ara per ara, ella diu que vol seguir sent l'alcaldessa de BCN fins i tot un altre mandat. (També va dir que no entraria en política.).
Un cop descartat el referèndum acordat, ja que ells mateixos van posar com a data per portar-lo a efecte el 2016, ara ens ofereixen un govern autonòmic d'esquerres, lliure dels maleits convergents. Per fer-lo han intentat apropar-se a la CUP i a ERC, per mirar de fer el que els Colauers anomenen una gran coalició de l'esquerra catalana. A tal efecte estan provant de dinamitar per tots els mitjans la unitat dels independentistes. Amb ERC ho han tingut difícil, perquè en des d'un principi ha posat l'interès de país, per sobre del propi partit. La CUP va caure al parany de CSQP al juny al presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos de 2016, cosa que ha fet endarrerir el procés uns quants mesos. Ara, amb els pressupostos de 2017, hi tornen. Tot i destinar un 74% a despesa social, i haver estat elaborats per l'equip econòmic d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès, estan pressionant a la CUP per tal que els torni a tombar. Fins i tot, com ja he dit abans, troben malament la partida de 5.8 milions d'euros, per la celebració del referèndum. Estem farts de sentir que tant als Comuns, a Podem, a ICV o a EUiA hi ha gent que es declara independentista. Després de les declaracions de Domènech, espero que s'adonin que es van equivocar de partit al votar als Comuns, CSQP i Podem.
Ànec Lluc
Al llarg d'aquesta entrevista Domènech va deixar clar que " No quiero la independencia de Cataluña, quiero construir una realidad de soberanias compartidas". Dir això i no dir res, es si fa o no fa el mateix. Ha explicat que el seu projecte es una República Federal Ibèrica dins un estat plurinacional. Aquest projecte sembla una mena d'híbrid entre el "Federalisme" socialista i l'actual "status quo" que tenim ara. De fet el nou "subjecte polític"que sortirà a partir dels Comuns i CSQP neix amb l'objectiu de presentar-se a les properes eleccions catalanes, que confien que se celebrin al 2017 i que tindria com a candidata a Ada Colau, tot i que ara per ara, ella diu que vol seguir sent l'alcaldessa de BCN fins i tot un altre mandat. (També va dir que no entraria en política.).
Un cop descartat el referèndum acordat, ja que ells mateixos van posar com a data per portar-lo a efecte el 2016, ara ens ofereixen un govern autonòmic d'esquerres, lliure dels maleits convergents. Per fer-lo han intentat apropar-se a la CUP i a ERC, per mirar de fer el que els Colauers anomenen una gran coalició de l'esquerra catalana. A tal efecte estan provant de dinamitar per tots els mitjans la unitat dels independentistes. Amb ERC ho han tingut difícil, perquè en des d'un principi ha posat l'interès de país, per sobre del propi partit. La CUP va caure al parany de CSQP al juny al presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos de 2016, cosa que ha fet endarrerir el procés uns quants mesos. Ara, amb els pressupostos de 2017, hi tornen. Tot i destinar un 74% a despesa social, i haver estat elaborats per l'equip econòmic d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès, estan pressionant a la CUP per tal que els torni a tombar. Fins i tot, com ja he dit abans, troben malament la partida de 5.8 milions d'euros, per la celebració del referèndum. Estem farts de sentir que tant als Comuns, a Podem, a ICV o a EUiA hi ha gent que es declara independentista. Després de les declaracions de Domènech, espero que s'adonin que es van equivocar de partit al votar als Comuns, CSQP i Podem.
Ànec Lluc
dissabte, 10 de desembre del 2016
Comença el diàleg......
Aquest dimecres ha aterrat a Barcelona la vicepresidenta Soraya Sàez de Santamaria, per començar a dialogar amb els representants de la política catalana. Abans de venir havia declarat que la intenció del govern espanyol es establir una relació permanent amb el govern català. Segons va dir, el nou executiu espanyol vol formar part del "paisatge" de Catalunya. No s'ha cansat de repetir que té molt bona sintonia amb Oriol Junqueras malgrat que el seu objectiu sigui aconseguir l independència. Malgrat totes aquestes bones paraules en aquesta primera reunió a Barcelona, sorprenenment tal i com ho va reconèixer la portaveu del govern català Neus Munté, es va reunir amb Inés Arrimadas i Miquel Iceta, líders de C's i Psc respectivament. Després de la reunió que ha tingut lloc a la Delegació del Govern a Barcelona Iceta ha manifestat que li agrada que hagi començat l'operació Diàleg i ha manifestat que ha notat un canvi d'actitud en el govern. Ha avisat però que mes enllà de les paraules calen propostes, fets i actuacions per desencallar la situació a Catalunya. També han parlat de reformar la constitució, si es dona com a mínim el consens del 78.
Inés Arrimadas ha coincidit amb Iceta amb el canvi d'actitud del govern Rajoy i ha atribuït aquest canvi a la pressió i exigències que ha fet C's a Madrid després que el PP hagi perdut la majoria absoluta. Ha agraït la rapida resposta que ha tingut la seva demanda d'una trobada i ha demanat solucions concretes per solucionar els problemes reals de la gent.
Neus Munté ha trobat molt sorprenent que la vicepresidenta del govern espanyol es reuneixi abans amb Iceta i Arrimadas que amb Oriol Junqueras, amb qui té una reunió compromesa, però que encara no té data. També els ha sorprès el haver conegut la visita pels mitjans de comunicació, i de que no només hagi tingut contacte amb empresaris com estava previst en un primer moment tot i que la visita de Soraya S.S. no tenia agenda oficial. Ha dit que confia en que la reunió entre els dos vicepresidents i la que hi ha pendent entre Puigdemont i Rajoy es facin el mes aviat possible. Ha felicitat la voluntat de la vicepresidenta espanyola de ser mes present a Catalunya, i ha desitjat que aquestes visites els mostrin la realitat catalana, la qual potser desconeixen i fins ara només ha portat una excessiva confrontació.
Enric Millo ha volgut contestar a Neus Munté dient que el diàleg amb Catalunya no es limitarà a parlar amb membres del govern, si no que inclourà a tots els sectors que representen Catalunya.
Tota aquesta posada en escena però, no sembla res mes que una operació de marketing o de maquillatge, per fer veure que l'actitud del govern es ara molt mes de diàleg i negociació. Fins ara, el govern Rajoy estava tancat en banda en el "No,No i No". Amb la pèrdua de la majoria absoluta el PP s'ha d'avenir a negociar i dos dels partits amb els que haurà de pactar a Madrid son el Psoe i C's, que son amb els que s'ha reunit a la seva primera visita a Barcelona. Pel que fa als processos judicials oberts contra càrrecs electes catalans, Millo ha dit que no pensa retirar-los, així com tampoc les investigacions als ajuntaments per les estelades. Per tant, ara per ara, tot això del diàleg i la negociació només es "paper mullat".
Ànec Lluc
Inés Arrimadas ha coincidit amb Iceta amb el canvi d'actitud del govern Rajoy i ha atribuït aquest canvi a la pressió i exigències que ha fet C's a Madrid després que el PP hagi perdut la majoria absoluta. Ha agraït la rapida resposta que ha tingut la seva demanda d'una trobada i ha demanat solucions concretes per solucionar els problemes reals de la gent.
Neus Munté ha trobat molt sorprenent que la vicepresidenta del govern espanyol es reuneixi abans amb Iceta i Arrimadas que amb Oriol Junqueras, amb qui té una reunió compromesa, però que encara no té data. També els ha sorprès el haver conegut la visita pels mitjans de comunicació, i de que no només hagi tingut contacte amb empresaris com estava previst en un primer moment tot i que la visita de Soraya S.S. no tenia agenda oficial. Ha dit que confia en que la reunió entre els dos vicepresidents i la que hi ha pendent entre Puigdemont i Rajoy es facin el mes aviat possible. Ha felicitat la voluntat de la vicepresidenta espanyola de ser mes present a Catalunya, i ha desitjat que aquestes visites els mostrin la realitat catalana, la qual potser desconeixen i fins ara només ha portat una excessiva confrontació.
Enric Millo ha volgut contestar a Neus Munté dient que el diàleg amb Catalunya no es limitarà a parlar amb membres del govern, si no que inclourà a tots els sectors que representen Catalunya.
Tota aquesta posada en escena però, no sembla res mes que una operació de marketing o de maquillatge, per fer veure que l'actitud del govern es ara molt mes de diàleg i negociació. Fins ara, el govern Rajoy estava tancat en banda en el "No,No i No". Amb la pèrdua de la majoria absoluta el PP s'ha d'avenir a negociar i dos dels partits amb els que haurà de pactar a Madrid son el Psoe i C's, que son amb els que s'ha reunit a la seva primera visita a Barcelona. Pel que fa als processos judicials oberts contra càrrecs electes catalans, Millo ha dit que no pensa retirar-los, així com tampoc les investigacions als ajuntaments per les estelades. Per tant, ara per ara, tot això del diàleg i la negociació només es "paper mullat".
Ànec Lluc
divendres, 9 de desembre del 2016
Ada Colau entra al "Top Ten" de la política.....
Aquesta setmana hem conegut que en el rànking de persones mes influents d'Europa que fa públic el setmanari nord-americà "Político", Ada Colau figura en el número 5 d'una llista de 28 personalitats de diferents països que segons aquest mitjà de comunicació poden ocupar el centre d'atenció els pròxims anys.
"Político" es una organització de periodisme polític que te la seu central al comtat d'Arlington i es fa ressò de les problemàtiques, idees i personalitats polítiques dels Estats Units i el mon en general.
A la llista publicada hi ha 17 homes i 11 dones, entre els quals es troben l'alcalde de
Londres, Sadiq Khan, la líder de la ultra dreta alemanya, Frauke Petry, al director executiu de Ryanair, Michael O'Leary o el president turc Tayyip Erdogan. Com ja he dit abans Ada Colau ocupa el lloc número 5. Segons aquesta publicació el lloc que ocupa en la política regional li atorga una veu poderosa a la vegada que la seva influència no pot fer altra cosa que pujar. Entre les seves mesures, destaca les multes als bancs pels pisos buits, el control del turisme a la ciutat de BCN, i el seu rebuig a la monarquia. Afegeix que des de la seva elecció, Colau ha refermat el seu poder al erigir-se com a líder no oficial de les esquerres que van guanyar les eleccions generals a Catalunya el 2016. La publicació menciona també que la que va ser activista de la PAH, te moltes opcions a ser presidenta de la Generalitat i perquè no també del govern espanyol.
Llegint els arguments que dona el "Político"per fer aquesta valoració d'Ada Colau, podem arribar a dues conclusions: o manipula la informació obeint certs interessos o son uns "desinformats". En qualsevol cas no tenen cap credibilitat. Només cal repassar les seves darreres actuacions a l'Ajuntament de BCN per veure que la seva gestió com alcaldessa ha estat nefasta. Colau va guanyar les eleccions municipals per un ajustadíssim marge de vots davant l'ex-alcalde Xavier Trias. Per un sol regidor de diferència, 11 de "BcnEnComú" per 10 de CDC va se proclamada alcaldessa. Cal recordar que Colau va fer servir en campanya les informacions falses sobre uns suposats comptes a Suisa del candidat Trias. Malgrat que després s'ha demostrat que eran totalment falses, mai li ha demanat disculpes per haver-ho utilitzat per fer campanya. Degut a la manca de suports al ple de l'Ajuntament, ha hagut de pactar amb el Psc, de qui ha dit en nombroses ocasions que eren la "mafia corrupte" que ha governat BCN durant dècades. El mateix Jaume Collboni, cap del Psc a l'Ajuntament, esta imputat.....perdó, "investigat" per corrupció en una peça separada del cas Mercuri. Malgrat el seu passat com activista de la PAH, tampoc ha estat capaç d'aturar els desnonaments que es segueixen produint a la capital catalana, malgrat haver dit en campanya que evitar-los era només una qüestió de "voluntat política". Fins i tot els seus antics companys de la PAH li van traslladar algunes queixes per la seva gestió. Pel que fa als allotjaments turistics, el que si s'ha detectat a BCN es que el preu del lloguer ha pujat de manera desorbitada. Per altre banda se li han omplert els carrers de la ciutat de manters amb les conseqüents queixes dels comerciants i botiguers que hi veuen una competència desleial. Tampoc ha aconseguit tancar el CIE de la Zona Franca després d'anunciar-ho a les xarxes socials. La "Superilla" ha estat una de les grans pifies del govern Colau. Després del enrenou en el transit i el malestar en veíns i comerciants de la zona l'han hagut de desmontar. L'ajuntament diu que s'ha hagut de replantejar problemes tècnics. També es van haver de desmontar les estatues franquistes col·locades a l'exterior del Born Centre Cultural on Colau ha posat una exposició del franquisme, en una clara provocació cap el moviment independentista. Les estatues van haver de ser retirades després de patir tota mena d'atacs com a mostra de rebuig, fins que la de Franco a cavall va arribar a ser tumbada. Els pressupostos de 2017 no han tirat endavant perquè Colau no ha aconseguit cap mes suport que els dels seus socis del Psc. Tota l'oposició hi ha votat en contra i han coincidit en la falta de diàleg i voluntat d'arribar a cap acord d' Ada Colau. Malgrat això Colau ha manifestat que aquests pressupostos s'aprovaran "Si o Si", i si fa falta farà servir per aprovar-los una moció de confiança. Aquesta llei permet aprovar els pressupostos automàticament si cap grup es capaç de presentar una alternativa de govern.
Ara s'acaba d'autoconcedir una partida de 50.000€ per ella i el seu equip de l'Àrea Metropolitana de Barcelona sense especificar perquè serviran. (Deu ser que s'acosta Nadal.).
Si a això hi afegim la poca transparència alhora de designar o "repartir" càrrecs a l'Ajuntament, on alguns regidor@s han posat a treballar a les respectives parelles " a dit", no sembla que la gestió d'Ada Colau a l'Ajuntament de BCN hagi estat gaire modèlica. I si resulta que la Colau ha de ser, o ja es una de les persones mes influents d'Europa, "estem ben apanyats".
Ànec Lluc
"Político" es una organització de periodisme polític que te la seu central al comtat d'Arlington i es fa ressò de les problemàtiques, idees i personalitats polítiques dels Estats Units i el mon en general.
A la llista publicada hi ha 17 homes i 11 dones, entre els quals es troben l'alcalde de
Londres, Sadiq Khan, la líder de la ultra dreta alemanya, Frauke Petry, al director executiu de Ryanair, Michael O'Leary o el president turc Tayyip Erdogan. Com ja he dit abans Ada Colau ocupa el lloc número 5. Segons aquesta publicació el lloc que ocupa en la política regional li atorga una veu poderosa a la vegada que la seva influència no pot fer altra cosa que pujar. Entre les seves mesures, destaca les multes als bancs pels pisos buits, el control del turisme a la ciutat de BCN, i el seu rebuig a la monarquia. Afegeix que des de la seva elecció, Colau ha refermat el seu poder al erigir-se com a líder no oficial de les esquerres que van guanyar les eleccions generals a Catalunya el 2016. La publicació menciona també que la que va ser activista de la PAH, te moltes opcions a ser presidenta de la Generalitat i perquè no també del govern espanyol.
Llegint els arguments que dona el "Político"per fer aquesta valoració d'Ada Colau, podem arribar a dues conclusions: o manipula la informació obeint certs interessos o son uns "desinformats". En qualsevol cas no tenen cap credibilitat. Només cal repassar les seves darreres actuacions a l'Ajuntament de BCN per veure que la seva gestió com alcaldessa ha estat nefasta. Colau va guanyar les eleccions municipals per un ajustadíssim marge de vots davant l'ex-alcalde Xavier Trias. Per un sol regidor de diferència, 11 de "BcnEnComú" per 10 de CDC va se proclamada alcaldessa. Cal recordar que Colau va fer servir en campanya les informacions falses sobre uns suposats comptes a Suisa del candidat Trias. Malgrat que després s'ha demostrat que eran totalment falses, mai li ha demanat disculpes per haver-ho utilitzat per fer campanya. Degut a la manca de suports al ple de l'Ajuntament, ha hagut de pactar amb el Psc, de qui ha dit en nombroses ocasions que eren la "mafia corrupte" que ha governat BCN durant dècades. El mateix Jaume Collboni, cap del Psc a l'Ajuntament, esta imputat.....perdó, "investigat" per corrupció en una peça separada del cas Mercuri. Malgrat el seu passat com activista de la PAH, tampoc ha estat capaç d'aturar els desnonaments que es segueixen produint a la capital catalana, malgrat haver dit en campanya que evitar-los era només una qüestió de "voluntat política". Fins i tot els seus antics companys de la PAH li van traslladar algunes queixes per la seva gestió. Pel que fa als allotjaments turistics, el que si s'ha detectat a BCN es que el preu del lloguer ha pujat de manera desorbitada. Per altre banda se li han omplert els carrers de la ciutat de manters amb les conseqüents queixes dels comerciants i botiguers que hi veuen una competència desleial. Tampoc ha aconseguit tancar el CIE de la Zona Franca després d'anunciar-ho a les xarxes socials. La "Superilla" ha estat una de les grans pifies del govern Colau. Després del enrenou en el transit i el malestar en veíns i comerciants de la zona l'han hagut de desmontar. L'ajuntament diu que s'ha hagut de replantejar problemes tècnics. També es van haver de desmontar les estatues franquistes col·locades a l'exterior del Born Centre Cultural on Colau ha posat una exposició del franquisme, en una clara provocació cap el moviment independentista. Les estatues van haver de ser retirades després de patir tota mena d'atacs com a mostra de rebuig, fins que la de Franco a cavall va arribar a ser tumbada. Els pressupostos de 2017 no han tirat endavant perquè Colau no ha aconseguit cap mes suport que els dels seus socis del Psc. Tota l'oposició hi ha votat en contra i han coincidit en la falta de diàleg i voluntat d'arribar a cap acord d' Ada Colau. Malgrat això Colau ha manifestat que aquests pressupostos s'aprovaran "Si o Si", i si fa falta farà servir per aprovar-los una moció de confiança. Aquesta llei permet aprovar els pressupostos automàticament si cap grup es capaç de presentar una alternativa de govern.
Ara s'acaba d'autoconcedir una partida de 50.000€ per ella i el seu equip de l'Àrea Metropolitana de Barcelona sense especificar perquè serviran. (Deu ser que s'acosta Nadal.).
Si a això hi afegim la poca transparència alhora de designar o "repartir" càrrecs a l'Ajuntament, on alguns regidor@s han posat a treballar a les respectives parelles " a dit", no sembla que la gestió d'Ada Colau a l'Ajuntament de BCN hagi estat gaire modèlica. I si resulta que la Colau ha de ser, o ja es una de les persones mes influents d'Europa, "estem ben apanyats".
Ànec Lluc
dijous, 8 de desembre del 2016
Ni d'esquerres ni de dretes: soc independentista.
Ni d'esquerres ni de dretes. Soc independentista. Si volem aconseguir la independència per Catalunya ens hauriem d'oblidar de les esquerres i les dretes. Potser si que son les esquerres les que des de sempre han desitjat i lluitat mes per l'independentisme, però s'ha de reconèixer que sense la dreta, si es que CDC, (ara PDECAT), es pot catalogar de dreta catalana, mai s'havia arribat tant lluny com ara. Algunes veus acusen ERC i la CUP de cedir davant el xantatge dels convergents, però obliden que potser ho fan per aconseguir el veritable objectiu de totes dues formacions, que si no ens han enredat a tots plegats es la independència de Catalunya. A vegades la radicalitat de la CUP ha fet trontollar tot el procés. La prova mes evident la varem tenir aquest estiu quan ningú esperava que presentessin una esmena a la totalitat als pressupostos de JxSí, que no eren per llençar coets però si milloraven els de l'anterior mandat d' Artur Mas. En aquella ocasió la CUP es va sentir pressionada per CSQP que la acusava de cedir davant d'uns pressupostos autonòmics fets seguint les directrius convergents, menyspreant així la feina feta per l'equip d' Oriol Junqueras i Pere Aragonès d' ERC. Aquell fet va provocar la qüestió de confiança de Puigdemont que ha superat aquest setembre amb el suport dels cupaires. Fa unes setmanes Junqueras va presentar els pressupostos per 2017 i aquesta vegada si ha aconseguit que es puguin debatre al parlament. Malgrat que hi ha un augment en la despesa social i s'ha inclòs una partida "oculta" pel referèndum els cupaires han tornat a dir que no garanteixen al govern la seva aprovació. Des de CSQP tornen a generar mala maror acusant de nou a la CUP, la disposició dels anticapitalistes a aprovar uns pressupostos amb el segell convergent. Espero que aquesta vegada els cupaires no tornin a caure en el parany dels QWERTY que l'únic que fan es buscar la trencadissa del bloc independentista malgrat que això signifiqui menys despesa social com ja va succeir al juliol.
Ara toca anar tots plegats per poder aconseguir la República Catalana. Les picabaralles per unes engrunes del tram autonòmic de l' IRPF només posa pals a les rodes i allarga el procés. El 27 S de 2015 es parlava d'una legislatura curta de 18 mesos com a màxim. El full de ruta s'ha variat força vegades i ara hi ha proposat un referèndum que ningú te gaire clar pel setembre de 2017. Mentrestant l'estat va fent feina i està imputant a un bon grapat de polítics catalans. Fa poc Montoro ens ha "pispat" l'impost de begudes ensucrades, posant-lo a tota Espanya per impedir que el recaptem nosaltres. Si us plau oblidem per un temps els idearis polítics i anem junts perquè si no hi arribarem. Ja tindrem temps després de decidir si volem una República d'esquerres, de dretes o de centre.
Ànec Lluc
Ara toca anar tots plegats per poder aconseguir la República Catalana. Les picabaralles per unes engrunes del tram autonòmic de l' IRPF només posa pals a les rodes i allarga el procés. El 27 S de 2015 es parlava d'una legislatura curta de 18 mesos com a màxim. El full de ruta s'ha variat força vegades i ara hi ha proposat un referèndum que ningú te gaire clar pel setembre de 2017. Mentrestant l'estat va fent feina i està imputant a un bon grapat de polítics catalans. Fa poc Montoro ens ha "pispat" l'impost de begudes ensucrades, posant-lo a tota Espanya per impedir que el recaptem nosaltres. Si us plau oblidem per un temps els idearis polítics i anem junts perquè si no hi arribarem. Ja tindrem temps després de decidir si volem una República d'esquerres, de dretes o de centre.
Ànec Lluc
dimecres, 7 de desembre del 2016
6 D: La Constitució......i la mare que la va parir.
El 6 de desembre se celebra, o mes ben dit, la casa reial i els polítics celebren el dia de la Constitució. La Casa Reial ho celebra perquè la carta magna li assegura la corona d' espanya " in secula seculorum ", i atorga al rei la categoria de "Cap d'estat" i el fa símbol de la unitat d' Espanya. La figura del rei es inviolable i esta exempta de responsabilitats. La Corona d' Espanya es hereditària als successors de S.M. Don Juan Carlos I de Borbón. El fill hereu serà nomenat Príncep d' Astúries des del mateix dia del seu naixement. Fa poc hem conegut que abans de signar la carta magna, alguns polítics espanyols i estrangers van pressionar Adolfo Suàrez a que es votés en referèndum si Espanya havia de ser una monarquia o no. Segons paraules del mateix Suàrez aquest referèndum no es va arribar a fer perquè les enquestes donaven perdedora a la monarquia. va haver de convèncer tothom per poder complir amb el que havia previst Franco: " atado y bien atado ".
La Llei per la Reforma Política havia de posar fi al règim franquista i obrir el camí a unes corts constituents per fer la transició cap a un estat democràtic. Es va escollir una Comissió Constituent del Congrés, que designarà una Ponència integrada per set diputats anomenats "Pares de la Constitució". Aquests set diputats van redactar la Constitució que havia de proclamar els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un Estat social i democràtic de dret. Malgrat això, la redacció va estar supervisada en tot moment pels hereus del franquisme, i sota l'amenaça dels militars que no s'acabaven de refiar. Fruit d'aquesta vigilància es va blindar la unitat d' Espanya, que segons hem conegut no fa gaire, es el que li va demanar Franco al rei Joan Carles poc abans de morir. La unitat d' Espanya es un dels pocs articles que s'està complint fil parranda. Altres com el dret a un habitatge i una feina digna ja son figues d'un altre paner. D'igual manera atorga als diputats electes la condició d'aforat, la qual cosa fa que només puguin ser jutjats pel Tribunal Suprem.
Pel que fa a possibles reformes la constitució espanyola exigeix uns requeriments que fa gairebé impossible que es pugui reformar sobretot quan aquesta reforma es demanada per alguna Comunitat Autònoma com es el cas de Catalunya amb el tema del referèndum. Si es va poder reformar però al 2011 l'article 135 per establir un sostre de deute constitucional que a la practica suposa prioritzar el pagament del deute per sobre del benestar de les persones.
Aquesta Constitució que hauria de servir per garantir els drets fonamentals dels ciutadans de un temps cap aqui s'ha convertit en l'eina per limitar les aspiracions del poble català. Nega el dret a l'autodeterminació, no ens deixa tenir sobirania fiscal, vol imposar el castellà per sobre del català, imposa una monarquia que no ha votat ningú i manté els privilegis de l' Església Catòlica. El Tribunal Constitucional suspèn sistemàticament qualsevol llei que aprova el parlament català, i fins i tot ha retallat en diverses ocasions l' Estatut.
Per tot això i perquè cada vegada hi ha mes gent que no reconeixen aquesta constitució com a pròpia, ja sigui per motius d'edat no la van votar o perquè consideren que va ser redactada sota l'amenaça del franquisme que encara era força present, La majoria de catalans no tenim "RES A CELEBRAR" el 6 de desembre.
Ànec Lluc
La Llei per la Reforma Política havia de posar fi al règim franquista i obrir el camí a unes corts constituents per fer la transició cap a un estat democràtic. Es va escollir una Comissió Constituent del Congrés, que designarà una Ponència integrada per set diputats anomenats "Pares de la Constitució". Aquests set diputats van redactar la Constitució que havia de proclamar els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un Estat social i democràtic de dret. Malgrat això, la redacció va estar supervisada en tot moment pels hereus del franquisme, i sota l'amenaça dels militars que no s'acabaven de refiar. Fruit d'aquesta vigilància es va blindar la unitat d' Espanya, que segons hem conegut no fa gaire, es el que li va demanar Franco al rei Joan Carles poc abans de morir. La unitat d' Espanya es un dels pocs articles que s'està complint fil parranda. Altres com el dret a un habitatge i una feina digna ja son figues d'un altre paner. D'igual manera atorga als diputats electes la condició d'aforat, la qual cosa fa que només puguin ser jutjats pel Tribunal Suprem.
Pel que fa a possibles reformes la constitució espanyola exigeix uns requeriments que fa gairebé impossible que es pugui reformar sobretot quan aquesta reforma es demanada per alguna Comunitat Autònoma com es el cas de Catalunya amb el tema del referèndum. Si es va poder reformar però al 2011 l'article 135 per establir un sostre de deute constitucional que a la practica suposa prioritzar el pagament del deute per sobre del benestar de les persones.
Aquesta Constitució que hauria de servir per garantir els drets fonamentals dels ciutadans de un temps cap aqui s'ha convertit en l'eina per limitar les aspiracions del poble català. Nega el dret a l'autodeterminació, no ens deixa tenir sobirania fiscal, vol imposar el castellà per sobre del català, imposa una monarquia que no ha votat ningú i manté els privilegis de l' Església Catòlica. El Tribunal Constitucional suspèn sistemàticament qualsevol llei que aprova el parlament català, i fins i tot ha retallat en diverses ocasions l' Estatut.
Per tot això i perquè cada vegada hi ha mes gent que no reconeixen aquesta constitució com a pròpia, ja sigui per motius d'edat no la van votar o perquè consideren que va ser redactada sota l'amenaça del franquisme que encara era força present, La majoria de catalans no tenim "RES A CELEBRAR" el 6 de desembre.
Ànec Lluc
dissabte, 3 de desembre del 2016
Operació Diàleg......
Amb el nomenament d'Enric Millo com a nou delegat del govern espanyol a Catalunya, en substitució de llanos de Luna, el PP ha volgut vendre la imatge, sobretot de cara a l'exterior, de que el nou executiu de Rajoy s'obria al diàleg per resoldre la "carpeta catalana" com ha anomenat el propi Rajoy al conflicte Espanya-Catalunya. La vicepresidenta Soraya Saènz de Santamaria va anunciar també la creació d'un despatx a BCN per afavorir el contacte amb les institucion i el govern català. Malauradament els fets desmenteixen aquests proposits. Aquesta mateixa setmana s'ha aprobat el sostre de deficit de les comunitats autònomes per 2017. Aquest topall de deficit ha quedat fixat en el 0,7%. Aquest 0.7% ha quedat molt lluny de la demanda del 1.8% que portava Junqueras des de Catalunya. No s'han tingut amb compte les reivindicacions que va fer Oriol Junqueras i que tenia el suport del País Valencià i les Balears. En el consell de ministres d'aquest divendres, Montoro anunciava la creació d'un nou impost a les begudes ensucrades, per tal d'impedir que sigui la Generalitat de Catalunya la ue recapti aquest impost, tal com va anunciar Junqueras a la presentació dels pressupostos catalans. No es la primera vegada que Montoro crea un impost nou per evitar que ho faci la Generalitat. Ja va succeir amb l'impost als diposits bancaris.
Aquest divendres ha tingut lloc la primera reunió institucional entre el President Puigdemont i Enric Millo com a delegat del govern espanyol. Com era d'esperar, escoltant les rodes de premsa posteriors sobre com havia anat la reunió, dona la sensació que no han estat a la mateixa reunió. Millo ha qualificat la reunió de molt positiva perquè tant l'estat espanyol com la generalitat tenen voluntat de diàleg i entesa. Malgrat aquesta voluntat de diàleg i entesa li ha deixat clar a Puigdemont que no es poden posar per davant qüestions que sobrepassen el marc legal i les regles de joc. Del referèndum ha dit que hi h moltes coses de que parlar.
Neus Munté ha estat qui ha atés als periodistes com a portaveu del govern i s'ha mostrat força menys optimista que Millo i ha dit que la voluntat de diàleg s'ha de demostrar amb fets i no només amb paraules. Ha criticat que no hi hagi propostes concretes i es tanquin en banda a parlar del referèndumque es un mandat del parlament. També ha titllat de contradictori la demanda de diàleg i la perecució de càrrecs electes.
Millo ja havia deixat clar fins i tot abans d'aquesta reunió que fora bo que el president Puigdemont canvies el seu "referèndum o referèndum" per un "diàleg o diàleg". Per l'executiu català queda clar que la proposta de diàleg no pot començar amb línies vermelles i s'ha de poder parlar de tot i mes que parlar s'ha de demostrar amb fets.
Ànec Lluc
Aquest divendres ha tingut lloc la primera reunió institucional entre el President Puigdemont i Enric Millo com a delegat del govern espanyol. Com era d'esperar, escoltant les rodes de premsa posteriors sobre com havia anat la reunió, dona la sensació que no han estat a la mateixa reunió. Millo ha qualificat la reunió de molt positiva perquè tant l'estat espanyol com la generalitat tenen voluntat de diàleg i entesa. Malgrat aquesta voluntat de diàleg i entesa li ha deixat clar a Puigdemont que no es poden posar per davant qüestions que sobrepassen el marc legal i les regles de joc. Del referèndum ha dit que hi h moltes coses de que parlar.
Neus Munté ha estat qui ha atés als periodistes com a portaveu del govern i s'ha mostrat força menys optimista que Millo i ha dit que la voluntat de diàleg s'ha de demostrar amb fets i no només amb paraules. Ha criticat que no hi hagi propostes concretes i es tanquin en banda a parlar del referèndumque es un mandat del parlament. També ha titllat de contradictori la demanda de diàleg i la perecució de càrrecs electes.
Millo ja havia deixat clar fins i tot abans d'aquesta reunió que fora bo que el president Puigdemont canvies el seu "referèndum o referèndum" per un "diàleg o diàleg". Per l'executiu català queda clar que la proposta de diàleg no pot començar amb línies vermelles i s'ha de poder parlar de tot i mes que parlar s'ha de demostrar amb fets.
Ànec Lluc
divendres, 2 de desembre del 2016
Fidel Castro: De Revolucionari a Dictador......
Fidel Castro ja es mort i enterrat, be de fet ha estat incinerat. Les cendres del "Comandante" van sortir del ministeri de les Forces Armades Revolucionaries per recorre el camí a la inversa, de la "caravana de la llibertat" que l'any 1959 amb Fidel Castro al capdavant va entrar a Santiago de Cuba per proclamar la victòria de la Revolució Cubana que va enderrocar la dictadura de Batista. Començava aleshores el que havia de ser un moviment d'alliberament socialista. La dictadura de Fulgencio Batista va agafar el poder arran d'un cop d'estat que va enderrocar al govern de Carlos Prió Socarràs. Aquest cop d'estat va ser reconegut pels Estats Units, la qual cosa va provocar que Castro pogués reunir a una colla de joves membres de la "Juventud del Partido Ortodoxo que protagonitzarien l'assalt al "Cuartel Moncada". Castro va denunciar al general Batista davant el Tribunal de Urgència per haver violat la Constitució. Els tribunals van rebutjar la demanda i va ser llavors quan Castro va entendre que la lluita armada era l'única sortida per la lluita revolucionaria. L'any 1953 Fidel, el seu germà Raúl i Abel Santamaria van comandar tres grups van intentar assaltar el "Cuartel Moncada", l'hospital civil i el Palau de Justícia. L'intent va fracassar i Fidel va poder escapar a Sierra Maestra amb alguns dels seus homes. Van ser apressats dies mes tard i Fidel castro va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. Va ser alliberat amb l'amnistia general de 1955. Fidel Castro es va exiliar als Estats Units i després a Mèxic.
Al 1956 amb el finançament d'ajuts particulars sobretot d' Aureliano Sànchez Arango, ex-ministre de Prió, va tornar a Cuba amb 82 membres de l'anomenat "Movimiento 26 de julio" amb l intenció d'envair l'illa. Al mateix temps un grup encapçalat per Frank País havia de prendre Santiago de Cuba. L'intent va fracassar en ser sorpresos per l'exercit. Fidel Castro, el seu germà Raúl, el Che Guevara, Juan Almeida i Camilo Cienfuegos amb una colla de guerrillers van haver de fugir a Sierra Maestra per començar la lluita revolucionaria contra Batista. Fidel Castro va nomenar comandants al Che, al seu germà Raúl, a Cienfuegos i a Almeida i es va anomenar a sí mateix "comandante en Jefe". Al 1957 Fidel va signar el "Manifiesto de Sierra Maestra" on es comprometia a fer eleccions per tots els càrrecs de l'estat sota les normes de la constitució de 1940 per entregar el poder al candidat escollit. Després del triomf de la revolució aquesta manifest va ser "paper mullat". El 1 de gener de 1959 es va proclamar la victòria de de la revolució després de derrotar a l'exercit de Batista, malgrat que aquest rebia el suport d'armes dels Estats Units. El 8 de gener Fidel Castro entra a la Havana i pronuncia el discurs de la victòria.
Després del triomf revolucionari el nou president es Manuel Urrutia que designa com a primer ministre José Miró Cardona i Fidel Castro es anomenat Comandante en Jefe de les forces armades i se li encomana la tasca de reorganitzar els instituts armats de la República de Cuba. Per Castro el principal objectiu ja era aplicar les mesures que hauria aplicat si hagués triomfat l'assalt al "Cuartel Moncada". Des dels primers dies es comencen a jutjar en el "tribunals revolucionaris" als militars i col·laboradors de Batista. Alguns van ser condemnats a mort, cosa que va despertar moltes crítiques als mitjans de comunicació internacional. El propi Castro va criticar un temps després aquests judicis.
El 7 de febrer de 1959 el govern promulga la llei fonamental de la República que manté vigents alguns postulats de la Constitució de 1940. Davant la mala maror que hi ha al govern Urrutia nomena Fidel Castro com a primer ministre el 16 de febrer. El 17 de maig es promulga la primera Llei de Reforma Agraria que va confiscar totes les propietats de mes de 420 hectàrees d'extensió. Va fundar l'Institut de Reforma Agraria, la Imprenta Nacional de Cuba i l'Institut Cubà d' Art i Industria Cinematogràfics. A mitjans de juliol de 1959 dimiteix del càrrec argumentant que les seves discrepàncies amb el president posava en perill el procés revolucionari. Davant el clamor popular, Urrutia va haver de dimitir i el nou president, Osvaldo Dorticós el va tornar a nomenar primer ministre.
L'aprovació de la Reforma agraria va causar malestar als Estats Units i als propietaris cubans. Des de finals de 1959 el president Eisenhower va aprovar diverses mesures per emprendre accions encobertes contra Cuba i contra el mateix Fidel Castro. Entre aquestes accions hi havia també la promoció directe a les organitzacions contrarevolucionàries de l'interior de Cuba. Al febrer de 1960 el vice-primer ministre soviètic Anastas Mikoyan visita Cuba i ofereix un crèdit de 100 milions de dòlars, a banda de signar la compra de sucre i la venda de petroli.
L'explosió d'un vaixell francés carregat amb armes destinades a Cuba amb un balanç de cent mort i dos-cents ferits obliga a Fidel Castro a dir que comprarà armes a qui les hi vulgui vendre i acusa als Estats Units del sabotatge. Mentre Eisenhower prepara homes per una possible invasió de Cuba, la URSS re-empren les relacions diplomàtiques suspeses per Batista. Les desavinences amb els Estats Units van en augment quan el govern cubà confisca les refineries de Texas Oil, Shell i Esso. Dos dies mes tard Estats Units rebaixa la quota de mercat del sucre cubà a territori nord-americà. El senat USA faculta al president Eisenhower a suspendre tota ajuda a paisos que confisquin bens o propietats d'estats units. Com a resposta el Consell de ministres cubà atorga al president i al primer ministre a confiscar-les. A l'agost Castro anuncia la confiscació d'un grapat d'empreses nord-americanes incloent les companyies elèctriques i de telèfons.
Al setembre va exposar la primera declaració de la Havana en resposta a la censura que va rebre a la Organització d' Estats Americans per haver reiniciat relacions amb la URSS. Això va suposar el seu aïllament amb la resta de paisos excepte Mèxic. El 28 de setembre Fidel proposa constituir un sistema de vigilància per detectar i denunciar als enemics de la Revolució.
El 15 d'octubre Castro va disposar la confiscació de la propietat urbana que va afectar interessos ianquis. Washington va prohibir les exportacions cap a l'illa, i va reduir a zero la quota de sucre. Finalment el 3 de gener de 1961 els Estats Units i Cuba van trencar les relacions diplomàtiques.
Al gener de 1961 sota el mandat de Kennedy els Estats Units preparen la invasió de l'illa, a Cuba s'inicia la Campanya per acabar amb l'analfabetisme que afectava 1 milió de persones. El 15 d'abril 8 avions bombardegen aeroports militars cubans. Castro va declarar al funeral per les víctimes del bombardeig que els ianquis no els hi perdonaven haver fet una revolució socialista tan a prop de casa. Fins aleshores la ideologia de Castro era un enigma. La Cia disposava informes segons els quals "Els comunistes consideren a Castro un representant de la burgesia". El mateix Castro havia negat en diverses ocasions cap apropament a les idees comunistes.
El 17 d'abril es produeix el desembarcament diverses e tropes nord-americanes i malgrat que l'expedició va sortir de Guatemala i els soldats van ser reclutats entre llatins, Kennedy va haver de reconèixer la participació del seu govern. El 30 de novembre Kennedy va autoritzar l'operació Mangosta que inclouria guerra econòmica, subversiva, de intel·ligència, etc.
El 2 de desembre de 1961 Fidel anuncia que "amb orgull i satisfacció, soc marxista-leninista i ho seré fins l'últim dia de la meva vida". Arran d'aquella declaració Cuba va ser expulsada de la OEA i Fidel proclama la Segona Declaració de la Havana on qualifica la OEA de ser un ministeri de colònies ianquis.
El set de febrer Estats Units va imposar sobre Cuba un embargament comercial, econòmic i financer.
Aquest enfrontament amb els Estats Units va fer que la Unió Soviètica donés suport al govern revolucionari de Cuba perquè era la base necessària per donar empenta a noves revolucions pro-soviètiques als paisos americans. La proximitat de Florida feia de Cuba el lloc estratègic perfecte per situar míssils tàctics nuclears per amenaçar als USA en contrapartida als que els americans tenien situats a Turquia amenaçant la URSS. El desplegament dels míssils fou descobert i els Estats Units van bloquejar l'illa per evitar l'arribada dels vaixells soviètics. Malgrat que Jruschov va advertir Kennedy que els vaixells no s'aturarien, a primera hora del matí van fer marxa enrere. Castro va demanar a la Unió Soviètica que es respectessin les seves demandes en la negociació per evitar la instal·lació de míssils soviètics a l'illa. Aquestes demandes es basaven en cinc punts: fi del bloqueig, fi de la guerra bruta, fi dels plans subversius, fi dels atacs pirates i retirada de la base Naval de Guantànamo. El mandatari soviètic només va proposar a Kennedy el desmantellament dels míssils a canvi de la garantia que no envairia Cuba i la retirada dels míssils a Turquia. Castro es va sentir molest perquè les demandes cubanes no van ser ateses.
Fins aqui el Fidel Castro revolucionari que havia d'alliberar al poble cubà de la dictadura de Fulgencio Batista. Tot i haver-se compromès a celebrar eleccions en el termini d'un any, el cert es que després de 18 mesos del triomf de la Revolució, el govern va descartar fer-les amb l'argument que els governs anteriors havien estat corruptes i afavorint els interessos dels Estats Units i perjudicials pel poble cubà. No va ser fins al 1974 que es van celebrar les primeres eleccions i des de llavors s'han celebrat regularment però son unes eleccions una mica "particulars". Els no afins al govern les han qualificat directament de fraudulentes. El sistema de partit únic fa que el Partit Comunista de Cuba sigui l'únic partit legalitzat a l'illa i es el que esta al poder des de 1965 amb Fidel Castro i des de 2008 amb el seu germà Raúl Castro. L'oposició o dissidència cubana gairebé no existia fins als anys 90, tret d'algunes figures individuals. es a partir de la dècada dels 90 quan s'han organitzat grups d'oposició al règim castrista. Malgrat que aquestes organitzacions demanen canvis de manera pacifica alguns dels seus dirigents han estat empresonats i acusats de perillositat social i han estat perseguits. Molts han estat perseguits per exercir el dret de llibertat d'expressió. Molts han hagut fe fugir a l'exili. Els Castro els acusa de ser mercenaris de l'imperialisme d' Estats Units. Durant el govern revolucionari han estat molts els cubans que han fugit de Cuba cap els Estats Units que el govern cubà ha justificat amb la llei que permet als cubans que toquin terra a residir legalment als Estats Units. La veritat es que Fidel Castro va mantenir tancats a la presó a persones per pensar diferent, ha violat força vegades els drets humans ha perseguit i evitat la premsa, radio i TV lliures va afusellar adversaris polítics i ha impedit un sistema de justícia independent. Ell primer i després el seu germà porten 57 anys al poder sense haver passat per les urnes. No es pot obviar però que tan el sistema sanitari com educatiu son l'enveja de molts altres paisos del mon. Però aquests beneficis socials no justifiquen la manca d'un dels drets bàsics de tota persona com es la llibertat. I a la Cuba dels Castro, aquesta llibertat ha estat dictada des de 1965 fins al 2008 per Fidel Castro.
Aquesta setmana alguns dirigents de la CUP han viatjat a Cuba per retre el darrer homenatge a la figura de Fidel Castro. Alguns polítics d' ERC han fet declaracions lloant al dictador, tot i que des del partit s'han afanyat a dir que son opinions personals i el seu portaveu Sergi Sabrià ha dit que ells defensen les llibertats i valors republicans i la Cuba dels Castro esta molt lluny d'aquests valors. I es que sembla que a alguns se'ls fa difícil reconèixer a un dictador, quan es de la seva "corda". De tota manera ara Fidel Castro ja es mort i com diríem a qualsevol persona D.E.P.. Esperem que el seu germà Raúl obri Cuba al mon. De moment Cuba i els Estats Units han restablert relacions diplomàtiques. Veurem que passa d'ara endavant sense la figura de Fidel.
Ànec Lluc
Al 1956 amb el finançament d'ajuts particulars sobretot d' Aureliano Sànchez Arango, ex-ministre de Prió, va tornar a Cuba amb 82 membres de l'anomenat "Movimiento 26 de julio" amb l intenció d'envair l'illa. Al mateix temps un grup encapçalat per Frank País havia de prendre Santiago de Cuba. L'intent va fracassar en ser sorpresos per l'exercit. Fidel Castro, el seu germà Raúl, el Che Guevara, Juan Almeida i Camilo Cienfuegos amb una colla de guerrillers van haver de fugir a Sierra Maestra per començar la lluita revolucionaria contra Batista. Fidel Castro va nomenar comandants al Che, al seu germà Raúl, a Cienfuegos i a Almeida i es va anomenar a sí mateix "comandante en Jefe". Al 1957 Fidel va signar el "Manifiesto de Sierra Maestra" on es comprometia a fer eleccions per tots els càrrecs de l'estat sota les normes de la constitució de 1940 per entregar el poder al candidat escollit. Després del triomf de la revolució aquesta manifest va ser "paper mullat". El 1 de gener de 1959 es va proclamar la victòria de de la revolució després de derrotar a l'exercit de Batista, malgrat que aquest rebia el suport d'armes dels Estats Units. El 8 de gener Fidel Castro entra a la Havana i pronuncia el discurs de la victòria.
Després del triomf revolucionari el nou president es Manuel Urrutia que designa com a primer ministre José Miró Cardona i Fidel Castro es anomenat Comandante en Jefe de les forces armades i se li encomana la tasca de reorganitzar els instituts armats de la República de Cuba. Per Castro el principal objectiu ja era aplicar les mesures que hauria aplicat si hagués triomfat l'assalt al "Cuartel Moncada". Des dels primers dies es comencen a jutjar en el "tribunals revolucionaris" als militars i col·laboradors de Batista. Alguns van ser condemnats a mort, cosa que va despertar moltes crítiques als mitjans de comunicació internacional. El propi Castro va criticar un temps després aquests judicis.
El 7 de febrer de 1959 el govern promulga la llei fonamental de la República que manté vigents alguns postulats de la Constitució de 1940. Davant la mala maror que hi ha al govern Urrutia nomena Fidel Castro com a primer ministre el 16 de febrer. El 17 de maig es promulga la primera Llei de Reforma Agraria que va confiscar totes les propietats de mes de 420 hectàrees d'extensió. Va fundar l'Institut de Reforma Agraria, la Imprenta Nacional de Cuba i l'Institut Cubà d' Art i Industria Cinematogràfics. A mitjans de juliol de 1959 dimiteix del càrrec argumentant que les seves discrepàncies amb el president posava en perill el procés revolucionari. Davant el clamor popular, Urrutia va haver de dimitir i el nou president, Osvaldo Dorticós el va tornar a nomenar primer ministre.
L'aprovació de la Reforma agraria va causar malestar als Estats Units i als propietaris cubans. Des de finals de 1959 el president Eisenhower va aprovar diverses mesures per emprendre accions encobertes contra Cuba i contra el mateix Fidel Castro. Entre aquestes accions hi havia també la promoció directe a les organitzacions contrarevolucionàries de l'interior de Cuba. Al febrer de 1960 el vice-primer ministre soviètic Anastas Mikoyan visita Cuba i ofereix un crèdit de 100 milions de dòlars, a banda de signar la compra de sucre i la venda de petroli.
L'explosió d'un vaixell francés carregat amb armes destinades a Cuba amb un balanç de cent mort i dos-cents ferits obliga a Fidel Castro a dir que comprarà armes a qui les hi vulgui vendre i acusa als Estats Units del sabotatge. Mentre Eisenhower prepara homes per una possible invasió de Cuba, la URSS re-empren les relacions diplomàtiques suspeses per Batista. Les desavinences amb els Estats Units van en augment quan el govern cubà confisca les refineries de Texas Oil, Shell i Esso. Dos dies mes tard Estats Units rebaixa la quota de mercat del sucre cubà a territori nord-americà. El senat USA faculta al president Eisenhower a suspendre tota ajuda a paisos que confisquin bens o propietats d'estats units. Com a resposta el Consell de ministres cubà atorga al president i al primer ministre a confiscar-les. A l'agost Castro anuncia la confiscació d'un grapat d'empreses nord-americanes incloent les companyies elèctriques i de telèfons.
Al setembre va exposar la primera declaració de la Havana en resposta a la censura que va rebre a la Organització d' Estats Americans per haver reiniciat relacions amb la URSS. Això va suposar el seu aïllament amb la resta de paisos excepte Mèxic. El 28 de setembre Fidel proposa constituir un sistema de vigilància per detectar i denunciar als enemics de la Revolució.
El 15 d'octubre Castro va disposar la confiscació de la propietat urbana que va afectar interessos ianquis. Washington va prohibir les exportacions cap a l'illa, i va reduir a zero la quota de sucre. Finalment el 3 de gener de 1961 els Estats Units i Cuba van trencar les relacions diplomàtiques.
Al gener de 1961 sota el mandat de Kennedy els Estats Units preparen la invasió de l'illa, a Cuba s'inicia la Campanya per acabar amb l'analfabetisme que afectava 1 milió de persones. El 15 d'abril 8 avions bombardegen aeroports militars cubans. Castro va declarar al funeral per les víctimes del bombardeig que els ianquis no els hi perdonaven haver fet una revolució socialista tan a prop de casa. Fins aleshores la ideologia de Castro era un enigma. La Cia disposava informes segons els quals "Els comunistes consideren a Castro un representant de la burgesia". El mateix Castro havia negat en diverses ocasions cap apropament a les idees comunistes.
El 17 d'abril es produeix el desembarcament diverses e tropes nord-americanes i malgrat que l'expedició va sortir de Guatemala i els soldats van ser reclutats entre llatins, Kennedy va haver de reconèixer la participació del seu govern. El 30 de novembre Kennedy va autoritzar l'operació Mangosta que inclouria guerra econòmica, subversiva, de intel·ligència, etc.
El 2 de desembre de 1961 Fidel anuncia que "amb orgull i satisfacció, soc marxista-leninista i ho seré fins l'últim dia de la meva vida". Arran d'aquella declaració Cuba va ser expulsada de la OEA i Fidel proclama la Segona Declaració de la Havana on qualifica la OEA de ser un ministeri de colònies ianquis.
El set de febrer Estats Units va imposar sobre Cuba un embargament comercial, econòmic i financer.
Aquest enfrontament amb els Estats Units va fer que la Unió Soviètica donés suport al govern revolucionari de Cuba perquè era la base necessària per donar empenta a noves revolucions pro-soviètiques als paisos americans. La proximitat de Florida feia de Cuba el lloc estratègic perfecte per situar míssils tàctics nuclears per amenaçar als USA en contrapartida als que els americans tenien situats a Turquia amenaçant la URSS. El desplegament dels míssils fou descobert i els Estats Units van bloquejar l'illa per evitar l'arribada dels vaixells soviètics. Malgrat que Jruschov va advertir Kennedy que els vaixells no s'aturarien, a primera hora del matí van fer marxa enrere. Castro va demanar a la Unió Soviètica que es respectessin les seves demandes en la negociació per evitar la instal·lació de míssils soviètics a l'illa. Aquestes demandes es basaven en cinc punts: fi del bloqueig, fi de la guerra bruta, fi dels plans subversius, fi dels atacs pirates i retirada de la base Naval de Guantànamo. El mandatari soviètic només va proposar a Kennedy el desmantellament dels míssils a canvi de la garantia que no envairia Cuba i la retirada dels míssils a Turquia. Castro es va sentir molest perquè les demandes cubanes no van ser ateses.
Fins aqui el Fidel Castro revolucionari que havia d'alliberar al poble cubà de la dictadura de Fulgencio Batista. Tot i haver-se compromès a celebrar eleccions en el termini d'un any, el cert es que després de 18 mesos del triomf de la Revolució, el govern va descartar fer-les amb l'argument que els governs anteriors havien estat corruptes i afavorint els interessos dels Estats Units i perjudicials pel poble cubà. No va ser fins al 1974 que es van celebrar les primeres eleccions i des de llavors s'han celebrat regularment però son unes eleccions una mica "particulars". Els no afins al govern les han qualificat directament de fraudulentes. El sistema de partit únic fa que el Partit Comunista de Cuba sigui l'únic partit legalitzat a l'illa i es el que esta al poder des de 1965 amb Fidel Castro i des de 2008 amb el seu germà Raúl Castro. L'oposició o dissidència cubana gairebé no existia fins als anys 90, tret d'algunes figures individuals. es a partir de la dècada dels 90 quan s'han organitzat grups d'oposició al règim castrista. Malgrat que aquestes organitzacions demanen canvis de manera pacifica alguns dels seus dirigents han estat empresonats i acusats de perillositat social i han estat perseguits. Molts han estat perseguits per exercir el dret de llibertat d'expressió. Molts han hagut fe fugir a l'exili. Els Castro els acusa de ser mercenaris de l'imperialisme d' Estats Units. Durant el govern revolucionari han estat molts els cubans que han fugit de Cuba cap els Estats Units que el govern cubà ha justificat amb la llei que permet als cubans que toquin terra a residir legalment als Estats Units. La veritat es que Fidel Castro va mantenir tancats a la presó a persones per pensar diferent, ha violat força vegades els drets humans ha perseguit i evitat la premsa, radio i TV lliures va afusellar adversaris polítics i ha impedit un sistema de justícia independent. Ell primer i després el seu germà porten 57 anys al poder sense haver passat per les urnes. No es pot obviar però que tan el sistema sanitari com educatiu son l'enveja de molts altres paisos del mon. Però aquests beneficis socials no justifiquen la manca d'un dels drets bàsics de tota persona com es la llibertat. I a la Cuba dels Castro, aquesta llibertat ha estat dictada des de 1965 fins al 2008 per Fidel Castro.
Aquesta setmana alguns dirigents de la CUP han viatjat a Cuba per retre el darrer homenatge a la figura de Fidel Castro. Alguns polítics d' ERC han fet declaracions lloant al dictador, tot i que des del partit s'han afanyat a dir que son opinions personals i el seu portaveu Sergi Sabrià ha dit que ells defensen les llibertats i valors republicans i la Cuba dels Castro esta molt lluny d'aquests valors. I es que sembla que a alguns se'ls fa difícil reconèixer a un dictador, quan es de la seva "corda". De tota manera ara Fidel Castro ja es mort i com diríem a qualsevol persona D.E.P.. Esperem que el seu germà Raúl obri Cuba al mon. De moment Cuba i els Estats Units han restablert relacions diplomàtiques. Veurem que passa d'ara endavant sense la figura de Fidel.
Ànec Lluc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)