Que queda del PSUC ? Aquesta es una pregunta retorica, que jo m'atreviria a contestar que gairebé res, per no dir res en absolut. El Partit Socialista Unificat de Catalunya va ser fundat l' any 1936 d' ideologia comunista i federat amb el Partit Comunista d' Espanya, (PCE), i de fet va ser la seva branca a Catalunya durant la guerra civil. Al final de la guerra el partit va ser prohibit i fortament reprimit, cosa que va provocar que alguns dels seus dirigents haguessin de marxar a l'exili mentre que altres van ser afusellats. En el I Congrés del PSUC a França l'any 1956, es proposa un nou punt de partida polític i organitzatiu. Al 1965 es celebra també a França el II Congrés del PSUC on es va aprovar una línea de suport al moviment obrer i van colaborar en la formació de C.C.O.O.
Des de finals dels anys 60 el seu secretari general fou Gregorio López Raimundo que va ser un gran lluitador contra el franquisme, fet que va provocar que fos detingut i torturat en diverses ocasions. El 1969 va participar a la "Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya" i al 1971 a l' Assemblea Nacional de Catalunya. Al 1974 s' incorporen al PSUC la majoria de membres de la "Organització Comunista de Espanya Bandera Roja", Jordi Solé Tura, Alfons Comín, Jordi Borja, entre altres. Com a anècdota amb aquest grup va entrar també un jove Federico Jiménez Losantos que era un dels mes extremistes. Amb la mort del dictador molts exiliats van començar a retornar a Catalunya. Al 1976 el PSUC va participar a la convocatoria del 11 de setembre de Sant Boi de Llobregat.
Poc després de que el PCE fos legalitzat al 1977, el PSUC també ho era i això va fer que s'intensifiquessin les afiliacions i l'obertura de locals. Les dades d' afiliacions van arribar als 40.000 militants al 1978. Al IV Congrés van ser escollits López Raimundo com a president i Gutiérrez Díaz "Guti" com a secretari general. A les eleccions generals de 1977 va aconseguir 8 diputats, resultat que es va repetir el 1979. A les autonòmiques de 1980 però, va tenir un èxit espectacular en obtenir 25 diputats i passar a ser tercera força política. A partir d' aleshores però, comencen a sorgir els problemes interns. Al partit hi havien tres tendències, definides i diferenciades: per una banda els "Euro-comunistes"de Raimundo i Gutiérrez que seguien la línea del PCE; per altre hi havien els "Pro-soviètics"amb Pere Ardiaca, i seguidors incondicionals de la URSS i per últim els Leninistes de Paco Frutos. Les fortes tensions que va generar la transició i les diferencies en política internacional van esclatar al V Congrés on es van aprovar les tesis del sector comunista. Les tensions internes havien crescut de tal manera que el mateix Santiago Carrillo del PCE va ordenar l'eliminació dels leninistes però al final van ser els "Euro-comunistes" els que van perdre la majoria i la direcció del PSUC va queda formada pels "Pro-soviètics" i "Leninistes". La presidència va ser per Ardiaca i la secretaría general per Frutos.
Des d'el PCE, Carrillo a qui no agradava aquest gir del PSUC va amenaçar en tallar qualsevol tipus de finançament gestionat pel PCE i gairebé va forçar la dimissió de la direcció. Es va anomenar una gestora que va expulsar als "Pro-soviètics" que encara quedaven. Al VI Congrés l'any 1982, Gutiérrez Díaz va recuperar la secretaría general i els "Pro-soviètics" van deixar el PSUC i van formar el "Partit dels i les Comunistes de Catalunya", (PCC), on van anar a parar uns 8000 militants dels 25000 que tenia el PSUC. A les eleccions de 1982 només va obtenir un diputat per BCN.
El 1985 va ser escollit secretari general Rafael Ribó i es va eliminar el caràcter comunista del partit. Al 1987 va néixer la coalició Iniciativa per Catalunya (IC), amb la participació del PSUC, el PCC i altres grups d'esquerres i ecologistes i que seria el referent català d' Izquierda Unida. Ribó va ser escollit president de IC el 1988. Al 1995 IC va fer coalició electoral amb els Verds, passant a anomenar-se Iniciativa per Catalunya-Verds, (ICV). EL 1997 la direcció d' ICV va proposar l'absorció de l' històric PSUC, cosa que significava la seva dissolució.
Arran d' això un grup de militants del PSUC contraris a la dissolució, van formar el "PSUC-Viu". El 1998 va formar amb altres grup d'esquerres amb el nom d' Esquerra Unida i Alternativa, (EUiA). Així doncs el que queda del vell PSUC cedeix la seva sobirania a ICV que queda com un únic partit i es defineix com "eco-socialista". Joan Saura substitueix a Rafel Ribó al capdavant del partit l' any 2000. Al 2003 ICV i EUiA arriben a acords programàtics i electorals en forma de coalició.
Ànec Lluc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada