El 18 de juliol de 1936 Francisco Franco va capitanejar el cop d' estat contra el govern de la 2ª República escollida a les eleccions generals de febrer d' aquell mateix any. En aquelles eleccions les esquerres es van presentar unides en la coalició "Front Popular" i agrupava el PCE, el Psoe, ERC, Unió Republicana i l' Esquerra Republicana d' Azaña. Enfront tenia a la coalició que formaven la majoria de partits de dretes, menys La Falange i el PNB, amb el nom de "Front Nacional". El triomf va ser pel Front Popular que va aconseguir la majoria absoluta. A partir de llavors es va començar a desencadenar una onada reivindicativa amb fets violents, incendis i destruccions. Va haver-hi enfrontaments entre grups paramilitars falangistes i grups de l'esquerra obrera. Aquests aldarulls van ser utilitzats per els colpistes per justificar l' alçament militar. Van arribar a dir que s' havien produït 441 assassinats, només al mes de febrer quan estudis mes fiables parlen de 44 victimes mortals, 28 de les quals haurien estat causades en enfrontaments amb les forces de l'ordre públic. La majoria d' historiadors son de la opinió que no es pot parlar en absolut de "primavera tràgica" ni que el govern del Front Popular hagués perdut el control. Si be es cert que l' agitació social i laboral a la ciutat i al camp eren constants per accions alimentades per l'esquerra i la dreta no es menys cert que aquests fets no justificaven de cap manera la guerra civil que va seguir a l'alçament del 18 de juliol.
L' altre justificació que feien servir els colpistes va ser que volien aturar una imminent revolució bolchevique que s' ha demostrat encara mes inconsistent. Com ha senyalat l' historiador Julio Aróstegui, els colpistes deien que actuaven contra una revolució per implementar un govern "soviètic", quan el que volien fer era defensar les posicions de les velles clases dominants i lluitar contra les reformes socials del Front Popular.
El 10 d' agost de 1932 es va produir un primer intent de cop d' estat contra la República liderat pel general Sanjurjo. Va fracasar i el general va ser empresonat. Mes tard va aconseguir una amnistia i es va exiliar a Portugal, on va seguir participant en conspiracions colpistes. Gil-Robles va accedir al ministeri de la Guerra al 1935 i va colocar a generals afins a la dreta a llocs clau de l'exercit. Així va colocar a Franco com a cap de l'estat major, Fanjul com a sotssecretari, Goded a l' aviació i Mola a les forces del Marroc. Quan el gener de 1936 el president de la república va dissoldre Les Corts, alguns d'aquests generals ja van decidir sublevar-se si les esquerres guanyaven les eleccions. Després de la victoria del Front Popular va ser el mateix Gil-Robles qui va voler donar el cop militar però també va fracasar. Franco va voler que es declares l' estat de guerra, fet que donaria el poder als militars, però va ser desautoritzat pel ministre de la Guerra Nicolàs Molero. Com a resultat del intent fracassat, Franco va ser traslladat a Canarias, Goded a Balears i Mola a Pamplona. Altres generals van quedar en situació de disponibles.
El 18 de juliol va ser considerat com data fundacional del regim i del "Movimiento Nacional", i es freqüent que en discursos i declaracions es faci servir " l' esperit del 18 de juliol" com a concepte bàsic de la ideologia franquista. Fins i tot a les primeres eleccions es va presentar una coalició anomenada "Alianza Nacional del 18 de Julio".
* El Alzamiento fue el levantamiento de la verdadera España contra la anti-España encarnada en la república, los separatismos i los movimientos obreros. Fue la lucha contra el comunismo internacional.
* El Alzamiento fue un Movimiento Nacional de salvación de España, una Santa Cruzada en defensa de la Fe y de la Patria.
* El ejercito tiene la sagrada obligación de intervenir cuando lo que esta en peligro es el ser mismo de la Patria.
* Los alzados eran conscientes que estallaría una guerra terrible, pero su deber patriótico les obligó a " salvar" España.
Aquestes son algunes de les justificacions que han fet servir els franquistes per justificar el cop d' estat que mai han reconegut com a tal, i que han qualificat de Moviment de salvació nacional.
El 18 de juliol va ser declarada festa nacional i ho ha esta fins al 1977. Es celebraven nombrosos actes commemoratius per tot el país i fins i tot els treballadors rebien aquest dia una de les dues pagues extra a que tenien dret al llarg de l'any, anomenada " paga del 18 de juliol". ( L' altre es rebia per Nadal.). Hi havia recepcions oficials a cada provincia, es feien mises tot i que mai va ser una festa religiosa, hi havien desfilades militars i programes especials de radio i T.V..El febrer de 1943 es va decretar que cada 18 de juliol, el "Frente de Juventudes" celebrés el " Dia del Valor".
Amb l' arribada de la democràcia i 80 anys després d' aquell 18 de juliol, la data ha perdut la seva rellevància política i social a Espanya encara hi han algunes formacions de caire franquista que segueixen fent celebracions públiques i privades i encara es poden trobar arreu monuments o carrers i places que fan referència al franquisme i al 18 de juliol. El Partit Popular i també Ciutadans, ( malgrat que Albert Rivera ho negui ), han votat en contra de la retirada d' alguns símbols franquistes dels nostres carrers i places. I es que l'esperit del 18 de juliol, o millor dit de Franco segueix ben "viu" 40 anys després de la seva mort. D' aquí deu venir allò de "atado y bien atado", i malgrat ens hagin fet creure que estem en una democràcia, la veritat es que tenim un rei imposat per Franco, i uns governs, que sobretot els darrers quatre anys de majoria absoluta del Partit Popular ens han fet tornar a èpoques passades amb la Llei Mordassa i la reforma Laboral on s'han perdut molts dels drets i llibertats que tan havia costat aconseguir.
Avui, a ben segur que la "Fundación Francisco Franco" i la "Falange", que encara que sembli mentida son organitzacions legals i que fins i tot reben subvencions de l' estat i es presenten a les eleccions, celebraran aquests 80 anys del 18 de juliol. 40 anys després de la mort del dictador no s' han passat comptes i encara son molts els cossos que hi han enterrats a les cunetes de les carreteres de tot l' estat i que els diferents governs de PP i Psoe s'han negat a buscar. El Govern del PP s'ha negat recentment a obeir una ordre de Interpol per extraditar alguns alts carrecs franquistes que encara son vius i que han estat reclamats per una jutgessa argentina. Com he fet menció abans l'esperit franquista esta força viu.
Ànec Lluc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada